A principis de juny a Bonmatí (una entitat local del municipi Sant Julià del Llor i Bonmatí al Gironès de menys de 900 habitants), desprès de peticions repetides de la població s’ha procedit a fer una analítica de contingut en plom a la sang (voluntària) als nens i dones prenyades (col·lectius vulnerables a la contaminació amb plom).

La preocupació popular ve del fet de tenir una planta de reciclatge de bateries de plom al costat del casc urbà, fins el 2009 van tenir una estació de mesura de metalls pesats a l’aire, l’excusa per retirar-la va ser el no superar els nivells legals, però els nivells legals contades vegades es superen i hi ha lobies poderosos vigilant que no baixin i per superar-los cal un ambient quasi letal.

Medi Ambient de la Generalitat te la pràctica comuna de contemporitzar amb les empreses i menystenir les sospites veïnals, hi ha diverses objeccions a aquest deixar passar, la més important la manca de coneixement dels efectes crònics a llarg termini (https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/lead-poisoning-and-health ) i desprès de decennis d’emissió la preocupació està més que justificada.

---

La premsa i els comunicats de la Generalitat amaguen quina és l’empresa “sospitosa”, no esmenten el seu nom, una idiotesa, tots els habitants de la comarca (i segurament més enllà) saben quina és, una mostra més del servilisme dels poders (el primer, el segon, el tercer i el quart) davant dels interessos del capital. Agafant els mapes de google.maps podem veure que a Bonmatí hi ha 9 grans empreses:

Antex (Anglès Tèxtil), COVECAT d’abrasius, Edilkamin Ibèrica de caldereria, Horno San Juan (panificadora), Casademon 1956 Meat (càrnia), Protocol import i export, Bastons Finna de bastons, Configirona de confiteria, i…. Exide Technologies Recycling, una empresa de reciclatge de bateries de la matriu transnacional EXIDE puntera en la fabricació de bateries de plom. Quina deu ser la empresa emissora?

La planta d’EXIDE està a sols 124 metres del casc urbà i nomes a 424 de l’Escola Sant Jordi al centre del poble.

EXIDE és una multinacional, la seva matriu està als EUA, està present en més de 80 països, les seves activitats poden generar contaminació amb plom, antimoni, cadmi, arsènic, efluents àcids (en el reciclatge)… EXIDE te un llarg historial d’episodis de contaminació, sobretot als EUA (especialment a Salinas Texas on l’impacte va ser en nens), també hi ha hagut episodis (que es coneguin) a França i a l’Índia. Per fer-se’n una idea es pot consultar a wikipedia un article molt documentat en francès,  https://fr.wikipedia.org/wiki/Pollution_au_plomb_par_Exide .

El negoci del reciclatge en general, i el de piles i bateries és un negoci brut, tocat per màfies diverses, degut als interessos industrials (i dels polítics al seu servei) i per la problemàtica ambiental que porta aparellada. Hi ha alguns cassos que recorden força al de Bonmati, el de DEMIMESA a Sant Llorenç d’Hortons i el del Pont de Vilomara per exemple.

El cas de DEMIMESA:

DEMIMESA (Derivados Minerales y Metàlicos SA) era una empresa que reciclava plom de bateries i fabricava mini i litargiri (productes amb plom) i valentinina (producte d’antimoni). DEMIMESA en el moment del seu tancament era una empresa obsoleta.

La matèria primera la obtenien reciclant bateries trinxant-les i fonent el plom. En els processos de càrrega i descàrrega dels forns, de refinat del producte i de gestió d’escòries i residus s’emetia plom, l’activitat va durar molts anys, fins que es va aturar el 2005. En analítiques fetes cap el 2000 es van detectar nivells alts de plom als sols i les fulles dels ceps dels voltants, també es van mesurar a l’aigua superficial i subterrània a petició de la Fiscalia de Medi Ambient, finalment el president i gerent de DEMIMESA va ser condemnat a 3 anys de presó i a 4 milions de multa (que no sabem si va complir ni si va pagar).

La Generalitat va assumir els costos de la recuperació dels sols i de l’enderroc de la fàbrica (amb recuperació de l’amiant https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/jornades/2022_10_05_canons_ec/ponencia_05.pdf  i https://www.youtube.com/watch?v=SDNOktKLTtA ), amb un cost inicial de 3,5 milions d’euros, encara que al final la cosa va pujar a bastant més de 4 milions (pagats del pressupost de l’Agència de Residus o de fons controlats per ella).

Les plantes de reciclatge del Pont de Vilomara:

Durant molts anys les plantes del Pont van ser el “vaixell insígnia” de l’Agència de Residus i el salvavides econòmic de la corporació municipal del Pont de Vilomara regida indefinidament per el PSC, malgrat que els opositors a les plantes van intentar desbancar-lo. Les aportacions de les plantes de reciclatge eren fonamentals per equilibrar el pressupost municipal.

El darrer concessionari de la planta de piles, de RAES, de fluorescents va ser una UTE liderada per la megaempresa de residus FCC, el gener de 2023 l’Agència de Residus va donar per acabada la concessió (caducada feia temps), donat que la legislació encarregava el reciclatge als productors dels residus, de fet feia temps (des de el 2008) que els SIG (Sistemes Integrats de Gestió) tenien que haver assumit la tasca, però la Generalitat preferia fer (i pagar) ella la feina.

La planta de reciclatge de piles va patir dos accidents greus declarats (be, segons les autoritats no van ser greus), un el 1999 amb una fuga d’òxid de manganès, i l’altra de mercuri per l’incendi de piles botó emmagatzemades el 2003  (https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/lagencia/pont_de_vilomara.pdf ).

La fuga de Manganès  (biòxid de manganès) es va detectar perquè va tenyir de color marro  les façanes del poble i alguns vehicles, qualsevol contaminació més difusa i persistent no s’hagués detectat (o no es va detectar), els efectes de l’òxid de manganès els podeu consultar a la fitxa de la OIT corresponent https://www.ilo.org/dyn/icsc/showcard.display?p_lang=es&p_card_id=1398&p_version=2 .

El mercuri és un contaminant de llarg historial, va ser l’origen de la malaltia de Minamata (als voltants de 1955), un incident que va aixecar la llebre sobre els riscos de certes industries.

L’incident de 2003 va sortir (poquet) a la premsa donat que els nivells assolits multiplicaven per més de 40 els nivells habituals a les instal·lacions, malgrat que en un estudi de l’Agència de Residus de la Generalitat (https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/lagencia/pont_de_vilomara.pdf ) no es detecten nivells considerables als sòls, anàlisis de la plataforma d’oponents i demanats per el SEPRONA detectaven un augment a les proximitats de la planta de reciclatge.

Les bateries de liti: el que se’ns ve a sobre.

Les bateries de liti (de vehicles elèctrics, de patinets i bicicletes, d’ordinadors, telèfons… etc) cada cop estan més esteses i més generalitzades, a tot el mon aquestes bateries estan generant una pila d’incidents. Així al Regne Unit, es va passar de 67 incendis provocats per bateries de Li el 2020, a 167 el 2021 i més de 200 el 2022, als EUA el 2006 van haver 268 incendis lligats a les bateries de Li, també hi ha el cas de les bateries de Samsung Galaxy Note 7 que va obligar a la corporació a retirar milers de telèfons.

A Catalunya hi ha hagut recentment diversos episodis lligats a aquests tipus de bateries, així tenim el més greu a Granollers el juliol de 2020 que va obligar a confinar a la població de Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i de Granollers. L’Agost de 2020 a Sant Adrià es va incendiar un magatzem de patinets, i el maig d’enguany una fàbrica de bateries a Santa Perpètua de la Mogoda.

Donada la dinàmica del mercat d’artilugis que funcionen mitjançant bateries, sembla que la dinàmica d’accidents i el risc lligat a elles no sols es mantindrà, sinó que augmentarà.

El paper de l’Agencia de Residus.

La ACR es mou en una ambivalència perillosa, per un cantó exigent vers els ciutadans normals i corrents, i actuant amb peus de plom front els poderosos (corporacions, empreses locals… i el mateix govern). Estant mes pendents dels interessos empresarials, incloses les empreses gestores de residus (FCC, ECOEMBES,TERSA, VALORIZA…etc) i mes pendents de les taxes domiciliaries de recollida que de les responsabilitats dels autèntics generadors de residus: els interessos econòmics.

Es força il·lustratiu la gestió de la informació durant l’incendi de la planta de tractament de residu verd de Botarell de principis d’any. Aquest incendi va començar a mitjans del mes d’abril i va tardar setmanes en extingir-se, va estar actiu fins mitjans de maig. El fum va generar (com a mínim molèsties als veïns), però de fet no es coneix exactament la composició i possibles efectes dels fums, durant aquetes setmanes van cremar els 28.500 m3 de materials acumulats, no hem trobat enlloc dades sobre els nivells de partícules a les rodalies o de la composició d’aquestes.

El problema no és el plom de Bonmatí o de DEMIMES ni els riscos d’accident per les bateries de liti, el problema és la nocivitat dels sistema tecnoindustrial, EL PROBLEMA SON ELS ESTATS I EL CAPITALISME!!.

Sería estúpido y contraproducente buscar “soluciones”, paliativos para hacer la tecnología más aceptable, más “ecológica”. Estamos tanto en contra de los depósitos nucleares como de los aerogeneradores, no hay medias tintas en este campo.

Alfredo Cóspito

La nuclearización es solo un aspecto más de la sociedad capitalista, la energía nuclear se promueve según soplan los vientos de los intereses de los estados y el capital, la construcción de centrales nucleares y su mantenimiento es en sí mismo un gran negocio que va más allá de la producción de energía.

El modelo de la sociedad nuclearizada es básicamente (aparte de riesgos graves por la salud de humanos y ecosistemas):

-Una sociedad centralizada, las centrales, incluso las más pequeñas, son núcleos de alta densidad energética (centrales), al igual que las hidroeléctricas y térmicas.

-Una sociedad jerarquizada, una central nuclear es “per se” un engendro imposible de gestionar de una forma que sea “asamblearia”.

-Una sociedad policial, la “seguridad” de las instalaciones nucleares sólo puede ser encomendada a estructuras policiales, militares o de seguridad privada homologas.

–Una sociedad militarizada, puesto que las centrales son imprescindibles para el desarrollo de las armas nucleares.

-Una sociedad que proyecta el modelo centralizado/jerárquico y militarizado en el tiempo, en los milenios que dura la actividad de sus residuos, que también deben ser gestionados de una forma centralizada, jerárquica, con control policial y/o militar…..

El sector nuclear resume en él todo lo que nos hace esclavos, todo lo que nos toma la libertad, todo lo que devasta la tierra, es el espejo en el que se miran el capitalismo y los estados.

---

No es por tanto extraño que la lucha contra las centrales nucleares tuviera el peso que tuvo hasta finales de los años 80, lo extraño es que después de los “accidentes” de Three Mile Island (1979), Chernobyl (1986) y Fukushima (2011) el activismo antinuclear haya dejado de ser popular y haya terminado en manos de organizaciones de expertos profesionalizados (como Greenpeace).

El resurgir de la generación nuclear de energía.

Actualmente el sector nuclear vive un resurgimiento a lomos de la “crisis energética”, con prolongaciones de la vida de reactores viejos, en el mundo hay más de 400 reactores operativos de los que unos 200 tienen autorización de funcionamiento a largo plazo, estos reactores producen más o menos un 10% de la energía eléctrica del mundo.

También se construyen nuevas plantas ( sobre todo en países del Sur donde la oposición es débil o imposible), actualmente se están construyendo 58 reactores, sobretodo en China (16), India (8), Corea del Sur (4), Rusia (3), Turquía (3), o sea que la mayor parte se están construyendo en los países “emergentes (el 48%), los llamados BRICS (a los  27 de Rusia, India, China, hay que añadir 1 de Brasil, la primera letra de BRICS). Los BRICS y otros países que están construyendo son países que consumen mucha energía para la producción de bienes (Turquía, Bangladesh, Taiwán, Pakistán…) que son exportados a países desarrollados. Países desarrollados que, como en el caso de Alemania, Suecia , y Dinamarca han cerrado (o están cerrando) los suyos, Italia los cerro pero está en trance de reiniciar el programa nuclear.

Una alternativa a la construcción de nuevas plantas es la prolongación de la vida útil de las ya existentes (que suele estar limitada a los 40 años), así por ejemplo los EUA han decidido aceptar el funcionamiento hasta los 80 años y Japón está estudiando alargarla hasta más allá de los 60,

Parece que una de las amenazas más verosímiles de extensión de la energía nuclear son los reactores modulares de fisión pequeños (SMR), más pequeños que los reactores nucleares convencionales y pueden construirse en una fábrica y luego enviarse, ponerse en servicio y operarse en un sitio separado. Los SMR tienen ventajas, sobretodo para implantarlos en países del sur, su coste es menor, pueden asociarse a centros de consumo como zonas industriales y situarse en lugares apartados donde la población tiene escasas posibilidades de oponerse, como no se construyen in situ el proceso no tarda años, cosa que limita la resistencia local… actualmente están en fase de diseño y experimentación, los únicos reactores compactos conocidos son los que mueven los submarinos nucleares y algún rompehielos Ruso, Rusia tiene también un reactor compacto móvil flotante en prueba (y varios en cartera) instalado en un barco que puede usarse itinerantemente.

En este marco de “blanqueo” de la generación nuclear de energía se entiende porque la UE clasifica esta procedencia como “energía verde”.

La farsa de la fusión nuclear.

La fusión nuclear una tecnopromesa que nos están contando desde hace muchos años, al menos desde la década de los quarenta se nos está prometiendo energía inagotable y gratis sin que de momento los “logros” quedan limitados a condiciones experimentales, ya sea por confinamiento magnético (el ITER) o por confinamiento por Laser (National Ignition Facility que en 2021 obtuvo 0,36kwh durante una fracción de menos de un segundo!!).

ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor ) es una iniciativa internacional con 35 socios comprometidos, entre ellos la UE (a través de EURATOM), EUA, China, Japón, Corea… el reactor se construye en Caradache a unos 50 km de Marsella (en línea recta). El proyecto (que lleva significativos retrasos, 7 años como mínimo) tiene un presupuesto de… ¡¡24.000 millones de euros!!.

La contribución europea (5.600 millones entre 2008 y 2019, ahora será bastante más) se coordina a través de Fusion for Energy (F4E), consorcio con sede en Barcelona que coordina las industrias europeas, los centros de investigación y las universidades involucradas en el proyecto ITER. Algunas de las empresas implicadas son (por ejemplo) VINCI Construction empresa francesa encargada de las obras de ingeniería civil, Ansaldo Energia, empresa italiana que ha participado en la construcción de las primeras bobinas de campo magnético para ITER y en colabración con la italiana ASG, las españolas Iberdrola y Elytt han participado en la construcción de los imanes de ITER.

La fusión nuclear es, en principio, un proyecto de “futuro”, que los más optimistas sitúan alrededor de 2050. En manos de los estados y las corporaciones supondría prácticamente la implantación de un sistema de totalitarismo benigno, y al hacer viable niveles de consumo elevados avanzará en la devastación de la tierra.

Las armas nucleares:

Son la consecuencia inevitable de los “átomos para la paz”, y en estos momentos un tema de actualidad a raíz de la guerra en Ucrania, en la que no han faltado incluso amenazas directas de su uso.

En total hay 9 países poseedores de armas nucleares. Los firmantes del Tratado de no Proliferación: Estados Unidos de América, la Federación Rusa, el Reino Unido, la República Francesa y la República Popular China. Otros tres países no firmantes del mismo y que han realizado pruebas nucleares: India, Pakistán y Corea del Norte. Además Israel que aunque no lo reconozca existen suficientes indicios de que la tiene.

En total se cree (es prácticamente imposible saber  de cierto su número) que en el mundo hay unas 12.705 ojivas nucleares, no todas en los territorios de sus poseedores. Por una parte las hay instaladas en plataformas móviles (submarinos sobretodo) y por la otra estacionadas en países aliados, en total 5, todos ellos miembros de la OTAN, especialmente Turquía (50) e Italia (40).

Hay que tener en cuenta además de los misiles “estratégicos” las “armas tácticas” de menor potencia montadas sobre misiles de crucero, como munición de artillería, incluso minas. Este tipo de armas han saltado a la actualidad con su despliegue en Bielorrusia, y la amenaza de trasladar las de la OTAN hacia el Este.

Las armas nucleares están detrás de las centrales, unas instalaciones carísimas, peligrosas, difícilmente amortizables y que son intrínsecamente militaristas.

En el proceso de obtención de combustible (uranio enriquecido) queda un subproducto, el uranio empobrecido, poco radiactivo que se suele almacenar en forma de hexafluoruro (problemático) o en forma de uranio metálico, vendible a precio bajo.

El uranio empobrecido es muy denso (más que el uranio natural i más que el plomo). Una de las aplicaciones del uranio empobrecido es militar, en proyectiles antiblidaje, en el impacto, además de perforar el blinaje, se inflama  al llegar al interior e incinera a la tripulación i provocando la explosión de munición y carburante.

Una veintena de países poseen o fabrican munición con núcleo de uranio (EUA, Rusia, Francia, UK, Alemania, Japón, China, España…), pero sólo EUA y UK han reconocido haberla usado (en Bosnia, en Kosovo y en Irak). Proyectiles con uranio empobrecido se están utilizando en la guerra de Ucrania.

En la explosión el uranio empobrecido se pulveriza y contamina el territorio con partículas de radiactividad baja, si el uranio no procede de una planta de enriquecimiento, sino de una central puede contener plutonio, que és más radiactivo y radiotóxico.

Italia nuclear.

Italia, además de tener estacionadas armas nucleares de EE.UU. en su territorio, tenía también 4 centrales de usos ”pacíficos”. A raíz del accidente de Chernobyl un referendo derogatorio (1987) decidió eliminar las nucleares. Pese a ello el Estado remoloneaba y pretendía, por presiones de la industria, mantener al menos dos en funcionamiento (Caorso y Montalto), finalmente Italia quedó libre totalmente de centrales…

Hasta que con la llegada del Popolo della Libertà (Berlusconi) en 2009 se replanteó de nuevo la apertura de 4 nuevas centrales de tercera generación de la mano de la Francia de Sarkozy y de EDF (Electricidad de France), el accidente de Fukushima y el nuevo referendo del 2011 frustraron las expectativas pro-nucleares…   Y el negocio subsiguiente.

Este mismo mes (mayo de 2023) el parlamento italiano ha aprobado una moción instando al gobierno de Giorgia Meloni a incluir la nuclear en el mix italiano de energía, estimando para 2050 7 plantas y 35GW de potencia. La moción considera las centrales de cuarta generación (no hay ninguna en funcionamiento) y las SMR e insta al gobierno a adherirse a la Alianza Nuclear Mundial promovida por la Agencia Internacional de la Energía Atómica  (12 países, entre ellos EUA, Francia, Reino Unido, Rusia, China…) para fomentar la cooperación nuclear con fines “pacíficos”.

ANSALDO NUCLEARE.

La empresa matriz originaria de Ansaldo fue fundada a mediados del siglo XIX, fue una corporación armamentística durante la primera guerra, y contribuyó al rearme de Italia bajo el fascismo, actualmente es un enorme conglomerado presente en prácticamente todos los sectores de la electromecánica.

Ansaldo Nucleare es una empresa controlada por Ansaldo Energía, hasta que el parón nuclear de 1987 le fastidió los planes, se dedicaba a las centrales nucleares refrigeradas con agua, después del paro y de la quiebra de las maniobras políticas para neutralizarlo se centró en proyectos en otras partes del mundo. A principios de marzo Asaldo Nucleare, EDF (el principal productor de electricidad nuclear del mundo) y  (el segundo productor Italiano después de EON) firmaron una carta conjunta de intenciones “para colaborar en el desarrollo de nueva energía nuclear en Europa y promover su despliegue, prospectivamente también en Italia”, estas tres corporaciones toman posiciones frente a una hipotética renuclearización de Italia con los nuevos reactores compactos. Casualmente unas semanas después se aprobó en el parlamento la moción pro-nuclear.

Ansaldo Nucleare ha participado en la construcción y diseño de elementos de centrales nucleares en China, Rumanía, Eslovenia, Argentina, Reino Unido…, en Francia tiene contratos con EDF para el diseño de un reactor compacto y de Reactores Presurizados de media y gran escala.

Especialmente importantes son los contratos conseguidos de la central rumana de Cernavoda para el rediseño que ha de permitir prolongar la vida con un coste estimado de 1.850 millones de $, y el de modificación de la central Eslovena de Krsko.

Participa también muy activamente en el proyecto internacional de fusión nuclear ITER con diversas adjudicaciones de contratos, entre ellos el diseño de varios Tokamak (cámara toroidal con bobinas magnéticas, es un artilugio cuyo objetivo es obtener la fusión de las partículas del plasma) y diversas partes del reactor de Cadarache (la joya de la corona del proyecto ITER).

Ansaldo Nucleare participa en el diseño de los reactores de IV generación (comerciales hacia el año 2035) refrigerados con metales líquidos pesados, dispone de instalaciones experimentales en Rumanía y Reino Unido… y en el ENEA italiano de Brasimone.

El desarrollo de esta energía nuclear de IV generación se articula en torno a la European Sustainable Nuclear Industrial Initiative (ESNII), un de los objetivos es el diseño y puesta en marcha, antes de 2025, de un reactor rápido de sodio, e investigar los reactores de plomo (proyecto MIRRHA).

El presidente de la iniciativa ESNII no es otra que Roberto Andinolfi, que es también presidente de la Junta de Ansaldo Nucleare y que fue el objetivo de Alfredo Cóspito en mayo de 2012.

«En una mañana de mayo espléndida pasé a la acción y en esas pocas horas disfruté plenamente de mi vida. Por una vez dejé atrás el miedo y la autoculpa y desafié a lo desconocido. En una Europa salpicada de centrales nucleares, uno de los principales culpables del desastre nuclear que vendrá ha caído a mis pies.»

declaración de Alfredo Cóspito ante el tribunal.

El dimarts dia 4 d’abril el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar (https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/497422/catalunya-adopta-moratoria-lus-deines-cibervigilancia-dirigida-converteix-segon-pais-del-mon-aprovar-mesures-contra-programaris-espia-pegasus ) un acord pel qual adopta una moratòria en l’ús de tecnologies de cibervigilància dirigida, dins dels escarafalls per l’espionatge amb l’eina Pegasus conegut com Catalangate, també aprova adherir-se al la declaració de Ginebra, una declaració que de fet està promoguda per ells mateixos (el govern) i l’Organització internacional Access Now (https://exteriors.gencat.cat/ca/actualitat/not_290922_Ginebra ).

A aquesta declaració es demana:

---

“Aplicar una moratòria immediata sobre l’exportació, la venda, la transferència, el servei i l’ús de tecnologies de vigilància digital selectiva fins que s’estableixin rigoroses salvaguardes de drets humans per regular aquestes pràctiques…”

A més de tot un seguit de reformes legislatives, salvaguardes i garanties en el seu us (podeu consultar la declaració a https://www.accessnow.org/press-release/geneva-declaration-on-targeted-surveillance-and-human-rights/ ).

No es tracta d’un tractat o d’alguna mea d’acord amb compromís, és sols això, una declaració i pot ser signada per quasevol, així, al costat d’organitzacions de drets humans, com IRIDIA , Amnistia Internacional, la Organització Mundial Contra la Tortura, NOVACT… hi han entitats com Omnium, Xnet, el Grup Barnils empreses com Nym Technologies i, l’únic adherent governamental, la Generalitat de Catalunya.

Access Now no és una ONG clàssica, de fet el 60% dels seus fons provenen de governs (Suècia, Canada, Alemanya, Dinamarca…) i un 25% de corporacions multinacionals (Google, Meta, Cisco… curiosament els qui atempten contra la intimitat).

Pero hi ha un inconvenient, la Geeralitat disposa d’un programa (potser no tan excel·lent com el Pegasus) però que tamé inercepta comunicacions, és el SILTEC, proporcionat per l’empresa EXCEM (http://negreverd.blogspot.com/2022/04/el-pegasus-catala-el-sistema.html, http://negreverd.blogspot.com/2023/03/siltec-el-pegasus-catala-esta-molt.html ) i en cap moment es parla en el comunicat del govern català de que la moratòria que proposen s’apliqui al SILTEC, és més, en la contractació programada per el tercer trimestre del 2023 (https://contractacio.gencat.cat/ca/principis/transparencia-bones-practiques/transparencia/contractacio-programada/ ) hi ha la previsió de dedicar 8.500.000€ a “Servei d’intercepció i monitorització de les comunicacions per a la DGP – SILTEC 2024-2031”, estar programada sols indica la intenció i la previsió, no implica cap obligació per el Departament d’Interior de dur a terme aquesta licitació, ni en els terminis, ni en l’import… però si que es indica la necessitat que en tenen (8,5 milions no son cap broma) i una intenció que no sembla sotmesa a cap moratòria.

La Generalitat (igual que el govern d’Euskadi) és una estructura de l’Estat Espanyol i te l’aspiració de ser independent, volen controlar, no ja les dissidències, sinó el conjunt dels individus sotmesos al seu poder, per això, tan mossos com ertzaintzes disposen d’eines semblants a les de la policia espanyola per vigilar-nos, controlar-nos i, si és necessari “neutralitzar-nos”. CAP ESTAT ENS FARÀ LLIURES!!

No sols ens espia l’estat espanyol amb Pegasus (de la israeliana NSO https://www.nsogroup.com/ ), també la Generalitat ens espia (d’una manera semblant) mitjançant l’aplicació d’intercepció de les comunicacions SILTEC proporcionada per una altra empresa que comercialitza tecnologia israeliana EXCEM (https://excemtech.com ).

EXCEM no sols proporciona la plataforma d’intercepció sinó que gestiona també el funcionament i el manteniment (privatització de l’espionatge policial) mitjançant contractacions bastant opaques, de fet des de el contracte de 2017 (per valor de 4.084.000€) sols apareix un del suport i manteniment del SILTEC (351.221€).EXCEM dona també servei a AENA i al Govern d’Andorra per espiar als seus ciutadans.

No podem docs avaluar quin us s’ha donat al “catalanpegasus”, perquè no hi ha dades accessibles, però en la relació de contractes menors de la Generalitat hi ha tot un seguit de set contractes a l’empresa DARA Informàtica per el subministrament de fungible per el SILTEC, no es detalla massa l’objecte del contracte, però en varies es diu que son DVD’s per el SILTEC, concretament 29.900 DVD entre 2016 i 2021 i si considerem que el gruix dels altres contractes de material “fungible” consisteix sobretot en DVD (els sobres son molt barats), llavors els més de 30.000€ gastats a DARA correspondrien aproximadament a 77.000 DVD’s, que a 4,7 GB de capacitat fan 361.900GB o sia 362 terabits, per fer-nos una idea del que això representa, el segrest de dades de l’Hospital Clínic ha estat sols de 4 teras.

Així docs el sistema SILTEC podem dir que no ha estat ociós i que els darrers anys (al menys fins el 2021) s’a mantingut bastant actiu.

Es habitual en determinats ambients desconfiar dels telèfons mòbils, en principi en les comunicacions i també en la seva presència en reunions i activitats, aquesta desconfiança no es concreta generalment en accions o hàbits concrets.

El que no es sol tenir en compte és el contingut del mòbil e si, pràcticament tots portem a la butxaca un estri on no sols hi ha l’historial de les cerques a internet, sinó també les converses per aplicacions de missatgeria, els correus electrònics, comtes de twiter i d’ales xarxes socials… actualment els mòbils son una gran font de dades sobre els seus usuaris, des de activitats polítiques o socials fins hàbits de consum i sobre la salut personal (la app lamevasalut, apps diverses sobre salut mentals, sexual… que descarreguem sense pensar en implicacions, wearables diversos…).

---

Les contrasenyes que suposadament protegeixen els telèfons no son prou robustes per protegir-nos de qui està més interessat en vulnerar-les: l’Estat i els seus mecanismes de control.

Anteriorment hem tractat sobre l’instrument Cellebrite (http://negreverd.blogspot.com/2022/07/la-guardia-civil-adquireix-nous.html#more, http://negreverd.blogspot.com/2021/10/lestat-esta-molt-interessat-en-el-teu.html ) i la seva adquisició per part de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, Cellebrite pot trencar les claus i encriptacions de la majoria de sistemes, siguin iOS (Apple) o Android, pot descarregar tota mena d’arxius i desbloquejar la major part de programes. Aqusts aparells son relativamet econòmics, en algunes licitacions s’han pagat 8.200€ per l’aparell amb la llicència de software.

Però l’ús no és solament policial, els darrers anys han adquirit equips d’aquest tipus l’Agència Tributària (AEAT), la “Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia” (CNMC) i l’Exercit de Terra.

L’AEAT és la que fa més despesa, amb 360.000€ (exercicis 2019, 2020i 2022), els dedica a la renovació de llicències i en l’adquisició de noves, en total unes 38 llicències, els adjudicataris van ser Onrecovery i Ondata (aquesta darrera es va emportar el tros més gran del pastis).

La CNMC, el 2022, es va gastar 49.000€ en un sol contracte, adjudicat a Ondata per 5 adaptadors i 5 llicències “premium” (les premium permeten un ventall més ampli de desbloquejos).

L’Exercit de Terra va gastar menys, 16.000€ en un contracte a l’empresa Migertron Seguridad per la renovació de dues llicències per la Sección de Ciberdefensa (SECCIBER) i 7.300 en una altra llicència a l’empresa Onrecovery.

Mentrestant la Guardia Civil i la Policia Nacional continuen augmentat el parc de Cellebrites, durant els anys 2021 i 2022 han gastat 1.644.000€ en 8 contractes (a Onrecovery, Ondata i Univertia), la Guardia Civil va ser qui va adquirir més equips nous, 36 (190.000€), i la Policia Nacional qui va renovar més software, 1.230.000€, que benen a ser uns 200 Cellebrites amb el software actualitzat.

I que fan els Mossos mentrestant???

Mentrestant?… no hem pogut detectar cap compra de monitors Cellebrite per la seva part, encara que es pot emprar el software des de PC, és estrany perquè els seus col·legues de l’ertzaintza si que l’han comprat (https://www.elsaltodiario.com/ciberseguridad/cellebrite-software-israeli-ertzaintza-telefonos-moviles-ciudadanos-vigilancia  )…. però mirant les dades de contractes menors de la Generalitat (https://analisi.transparenciacatalunya.cat/Economia/Contractaci-de-la-Generalitat-de-Catalunya-menors/qjue-2pk9 ) es pot detectar com el 2016 es va portar a reparar un Cellebrite a Onrecovery (569€), també sembla que van seguir tenint problemes, ja que el 2017 van encomanar desbloquejar 3 telèfons mòbils a CELLEBRITE MOBILE SYNCHRONIZATION Ltd (la casa mare), el 2018 4 terminals més i el 2019 un (en total 15.200€). El 2020 i el 2021 sols es va encarregar el desbloqueig de 2 discs durs, sembla que d’alguna manera es van adquirir o posar en funcionament les eines necessàries per furgar dins dels telèfons.

El 2019 i el 2020 els mossos va assistir a 2 cursos avançats de telèfons mòbils (5.500€ per Onrecovery), en el del 2019 va assistir el mosso amb el TIP7027. Aquests cursos, segons diu el contracte menor son: “de nivell expert, on s’adquireix la certificació Cellebrite Advanced Smartphone Analysis (CASA), de reconeixement a nivell mundial. Els estudiants d’aquest curs analitzaran a fons els reptes que presenten els dispositius iOS, Android i Windows Mobile, i s’enfoca en la recuperació forense de dades d’aplicació en bases de dades SQLite, derrotant contrasenyes”

Com podem veure l’estat està molt interessat en el contingut del teu mòbil, sigues prudent en el seu us, o no l’usis i vigila que no caigui en mans dels dolents…

1.-Català

2.-Castellano

1.-Sobre les pistes de l’aeroport de Barcelona i la insostenibilitat del capitalisme.

El capital i l’Estat (Generalitat inclosa) tenen un  projecte per Barcelona, un projecte que és de fet únic, un sol projecte, encara que es barallin (o fingeixin barallar-se cara a la galeria) per motius polític/electorals o per qui es queda el tros més gran del pastis.

El projecte és únic: seguir devastant la zona (el poc que no ha estat devastat) i, si ara la industrialització ja no dona per tant (la producció industrial, l’explotació laboral i la seva nocivitat s’ha desplaçat a d’altres països), l’activitat del capital es desplaça cap el sector terciari de serveis (sobretot turístic, alguns el consideren el quart).

En aquest sector tan la terra com els treballadors i la natura que inclou, passen a ser mercaderies. El ser mercaderia no preserva de la devastació sinó que la agreuja, necessita infraestructures (hotels, comunicacions…) i, el que no es devastat directament es banalitza i es converteix en parc temàtic paisatgístic.

---

Aquest és el cas del tema de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, que darrerament ha revifat, amb el pacte de govern per els pressupostos i el reguitzell de propostes que ha generat.

Les propostes i amenaces de proposta de les que es te noticies son bàsicament 3 (encara que des de Foment del Treball diuen que en tenen 9):

1.-La primera és un misteri, la està elaborant una comissió creada per la patronal Foment del Treball (els creadors del pistolerisme antisindical dels anys 20 del segle passat), https://www.foment.com/es/constitucion-comision-ampliacion-aeropuerto-barcelona/ en aquest enllaç podreu veure la composició de la comissió.

La Comissió està presidida per el president de la Cambra de Contractistes d’Obres de Catalunya (els amos del ciment, significatiu…) i 24 vocals. Els vocals representen tots els aspectes del capitalisme local, el mateix Foment, l’altre altra gran patronal, la CECOT, del Gremi d’Hotels, Turisme de Barcelona (consorci promogut per l’Ajuntament i el sector hoteler), la Cambra de Comerç, l’IESE… i la coartada ambientalista d’en Jordi Sargatal, exdirector del Parc dels Aiguamolls, actualment directiu d’una empresa turística. Aquestes propostes son un misteri, (diuen que inclou un nou aeroport a Vilafranca ?!), ja que no es presentarà fins finals de primavera o principis d’estiu, però està clar que tindrà un biaix turístic i d’obres públiques.  

2.-La més recent, la d’un grup de popes acadèmics reunits al volant de la Universitat Pompeu Fabra i el Col·legi d’Economistes, amb la participació estela de l’ex conseller Mas Colell, professor de la UPF i autor de la política neoliberal (inclosa la privatització de la sanitat) dels governs d’Artur Mas (2010-2016), en aquesta projecte la coartada ambiental la dona Joandomènec Ros, excatedratic d’ecologia de la UB i expresident de l’Institut d’Estudis Catalans. És una proposta de ciment com es pot veure a aquest vídeo publicitari https://www.youtube.com/watch?v=koG6RDxkjhk. D’alguna manera el grup promotor de la proposta està vinculat amb la comissió de Foment del Treball, ja que comparteix alguns membres.

3.-La proposta d’AENA d’ampliació, va ser rebutjada, però comptava amb el recolzament de l’Estat i de JuntsxC (llavors en el govern), consisteix bàsicament en allargar la tercera pista 500m. Cal, però afegir més de 300 metres de senyalització, com es pot veure a la figura anexa, això suposa anar “de facto” més enllà de la llacuna de la Ricarda (https://www.youtube.com/watch?v=08Lu_vGRFf8 ).

El projecte d’AENA te variants propostes per diverses persones i entitats, mirant d’esgarrapar metres per els dos extrems de la tercera pista (350 m cap la Ricarda, 100 m cap el Remolar…), el problema és que està encaixada entre les llacunes de la Ricarda i el Remolar i no hi a molt que rascar.

Val a dir que les tres proposen desviar milers de passatgers a Girona i Reus (de Lleida no en diuen res), concretament la segona, la de la pista sobre el mar, proposa desviar 9 milions de passatgers.  Si tenim en compte que el 2022 entre Reus i Girona van donar servei a un milió de viatgers, podem veure com es trasllada el problema a un altra lloc (típic de Barcelona). Quin serà l’impacte de multiplicar per 10 els vols a aquest dos aeroports?.

El desviament de vols a aeroports “perifèrics” porta com resultat la construcció de nous trams d’AVE o d’altres trens ràpids, un nou pas en la devastació del territori.

En resum podem dir que aquestes 3 propostes estaran fetes per acontentar a l’empresariat, especialment el d’obres públiques (milers de milions en la construcció) i el del turisme (incrementar en molt els més de 40 milions de viatgers al Prat), els dos sectors que, ara per ara, tiren del carro econòmic, així es segueix amb el desenvolupament basat en coses com el Mobile World Congress, la Fira Audiovisual, la Copa Amèrica o, fins i tot, el projecte de gasoducte d’hidrogen..

El focus està posat en el transport de passatgers, però no cal oblidar el creixement del transport de mercaderies. A Barcelona es mouen més de 130.000 tones, amb un valor estimat d’uns 7.000 milions d’euros. Les empreses cargueres que lideren el transport a Barcelona son ara mateix DHL, Amazon Air i UPS… que s’expandeixen a lloms del creixement del devastador e-comerç.

Hi ha una quarta opció que és la que proposen les plataformes i organitzacions “opositores” basades en el sostenibilisme o, les més radicals i “conseqüents”, en el decreixement. Son opcions que no es concreten massa, son com una hidra amb mols caps, per exemple ningú te mol clar que és el “turisme sostenible” que mols igualen al “turisme de qualitat”. De fet tot el que sigui “sostenir” o “decréixer” dins del sistema ve a ser continuar amb la dominació i la devastació.

El mon de les plataformes és un mon confús, on es troben paradoxes de que en la lluita contra la gentrificació s’igualen  aquells que s’oposen als pisos turístics amb aquells que no volen un institut a prop perquè pensen que això fa baixar el preu de les seves propietats… Tenen també el problema de la mediatització des de instàncies polítiques (governs de tota mena, estatal, autonòmic, municipal…), partits i corporacions econòmiques que a través de subvencions acaben reorientant, aturant, posant sordina i fins i tot eliminant qualsevol dissidència.

Sens dubte dins els moviments contra les grans infraestructures hi ha persones i grups molt vàlids amb els que es pot confluir, però vigilant que l’interruptor de les reivindicacions no estigui en mans de ningú i que l’agenda no sigui marcada per els interessos d’una facció de l’estat i del capital.

El problema no és un aeroport ni nou ni més gran, el problema no és la destrucció d’un espai natural per escàs i vulnerable que sigui, el problema no son les emissions i el no acomplir els compromisos de Paris (que per altra part no ens allunyen de la “catàstrofe” climàtica), el problema no és que el turisme massiu gentrifiqui les ciutats i ens expulsi vers la perifèria… el problema és el capitalisme devastador i els estats.

No es poden trobar alternatives dins del sistema actual perquè totes son falses. Potenciar aeroports petits (més ecosostenibles??) o connexions entre ells en AVE o qualsevol altra via “eficient” o “sostenible” és en el millor dels cassos una bajanada i en el pitjor un engany premeditat per perpetuar un sistema de dominació i devastació. S’ha d’aturar qualsevol mena d’ampliació!.

Aeroports? Ni al Prat, ni a Reus ni a Riudellots de la Selva.

Ni Hard Rock’s ni Autopistes.

Aixequem les pistes d’aterratge, les autopistes, les vies dels AVE’s…  i renaturalitzem l’espai!!

Contra la devastació de la terra per el capitalisme extractivista!!

**********************

2.-Acerca de las pistas del aeropuerto de Barcelona y la insostenibilidad del capitalismo.

El capital y el Estado (Generalitat incluida) tienen un proyecto para Barcelona, un proyecto que es de hecho único, un solo proyecto, aunque se peleen (o finjan pelearse frente a la galería) por motivos político/electorales o por quien se queda el pedazo más grande del pastel.

El proyecto es único: seguir devastando la zona (lo poco que no ha sido devastado) y, si ahora la industrialización ya no da por tanto (la producción industrial, la explotación laboral y su nocividad se ha desplazado a otros países), la actividad del capital se desplaza hacia el sector terciario de servicios (sobre todo turístico, algunos lo consideran el cuarto).

En este sector, tanto la tierra como los trabajadores y la naturaleza que incluye, pasan a ser mercancías. El ser mercancía no preserva de la devastación sino que la agrava, necesita infraestructuras (hoteles, comunicaciones…) y, lo que no se devastado directamente se banaliza y se convierte en parque temático paisajístico.

Éste es el caso del tema de la ampliación del aeropuerto de Barcelona, que últimamente se ha reavivado, con el pacto de gobierno por los presupuestos y la retahíla de propuestas que ha generado.

Las propuestas y amenazas de propuesta de las que se tiene noticias son básicamente 3 (aunque desde Foment del Treball dicen que tienen 9):

1.-La primera es un misterio, la está elaborando una comisión creada por la patronal Foment del Treball (los creadores del pistolerismo antisindical de los años 20 del siglo pasado), https://www.foment.com/es/constitucion-comision -ampliacion-aeropuerto-barcelona/ , en este enlace podrás ver la composición de la comisión.

La Comisión está presidida por el presidente de la Cámara de Contratistas de Obras de Cataluña (los dueños del cemento, significativo…) y 24 vocales. Los vocales representan todos los aspectos del capitalismo local, el propio Fomento, la otro gran patronal, la CECOT, el Gremio de Hoteles, Turismo de Barcelona (consorcio promovido por el Ayuntamiento y el sector hotelero), la Cámara de Comercio , el IESE… y la coartada ambientalista de Jordi Sargatal, ex director del “Parc dels Aiguamolls”, actualmente directivo de una empresa turística. Estas propuestas son un misterio (dicen que incluye un nuevo aeropuerto en Vilafranca ?!), ya que no se presentará hasta finales de primavera o principios de verano, pero está claro que tendrá un sesgo turístico y de obras públicas.

2.-La más reciente, la de un grupo de popes académicos reunidos alrededor de la Universidad Pompeu Fabra y el Colegio de Economistas, con la participación estelar del ex conseller Mas Colell, profesor de la UPF y autor de la política neoliberal (incluida la privatización de la sanidad) de los gobiernos de Artur Mas (2010-2016), en este proyecto la coartada ambiental la da Joandomènec Ros, ex catedrático de ecología de la UB y expresidente del Institut d’Estudis Catalans. Es una propuesta de cemento como puede verse en este vídeo publicitario https://www.youtube.com/watch?v=koG6RDxkjhk . De alguna manera el grupo promotor de la propuesta está vinculado con la comisión de Foment del Treball, ya que comparte algunos miembros.

3.-La propuesta de AENA de ampliación, fue rechazada, pero contaba con el apoyo del Estado y de JuntsxC (entonces en el gobierno), consiste básicamente en alargar la tercera pista 500m. Sin embargo, hay que añadir más de 300 metros de señalización, como se puede ver en la figura anexa, esto supone ir “de facto” más allá de la laguna de la Ricarda (https://www.youtube.com/watch?v= 08Lu_vGRFf8 ).

El proyecto de AENA tiene variantes propuestas por varias personas y entidades, tratando de arañar metros por los dos extremos de la tercera pista (350 m hacia la Ricarda, 100 m hacia el Remolar…), el problema es que está encajada entre las lagunas de la Ricarda y el Remolar y no hay mucho que rascar.

Cabe decir que las tres proponen desviar a miles de pasajeros a Girona y Reus (de Lleida no dicen nada), concretamente la segunda, la de la pista sobre el mar, propone desviar 9 millones de pasajeros. Si tenemos en cuenta que en 2022 entre Reus y Girona dieron servicio a un millón de viajeros, podemos ver cómo se traslada el problema a otro sitio (típico de Barcelona). ¿Cuál será el impacto de multiplicar por 10 los vuelos en estos dos aeropuertos?

El desvío de vuelos a aeropuertos “periféricos” trae como resultado la construcción de nuevos tramos de AVE o de otros trenes rápidos, un nuevo paso en la devastación del territorio.

En resumen podemos decir que estas 3 propuestas estarán hechas para contentar al empresariado, especialmente el de obras públicas (miles de millones en la construcción) y el del turismo (incrementar en mucho los más de 40 millones de viajeros en El Prat), los dos sectores que, por ahora, tiran del carro económico, así se sigue con el desarrollo basado en cosas como Mobile World Congress, Feria Audiovisual, Copa América o, incluso, el proyecto de gasoducto de hidrógeno. .

El foco está puesto en el transporte de pasajeros, pero no es necesario olvidar el crecimiento del transporte de mercancías. En Barcelona se mueven más de 130.000 toneladas con un valor estimado de unos 7.000 millones de euros. Las empresas cargueras que lideran el transporte en Barcelona son ahora mismo DHL, Amazon Air y UPS… que se expanden a lomos del crecimiento del devastador e-comercio.

Existe una cuarta opción que es la que proponen las plataformas y organizaciones “opositoras” basadas en el sostenibilismo o, las más radicales y “consecuentes”, en el decrecimiento. Son opciones que no se concretan demasiado, son como una hidra con muchas cabezas, por ejemplo nadie tiene muy claro que es el “turismo sostenible” que mucho igualan al “turismo de calidad”. De hecho, todo lo que sea “sostener” o “decrecer” dentro del sistema viene a ser continuar con la dominación y la devastación.

El mundo de las plataformas es un mundo confuso, donde se encuentran paradojas de que en la lucha contra la gentrificación se igualan aquéllos que se oponen a los pisos turísticos con aquellos que no quieren un instituto cerca porque piensan que esto hace bajar el precio de sus propiedades… Tienen también el problema de la mediatización desde instancias políticas (gobiernos de todo tipo, estatal, autonómico, municipal…), partidos y corporaciones económicas que a través de subvenciones acaban reorientando, deteniendo, poniendo sordina e incluso eliminando cualquier disidencia.

Sin duda dentro de los movimientos contra las grandes infraestructuras hay personas y grupos muy válidos con los que se puede confluir, pero vigilando que el interruptor de las reivindicaciones no esté en manos de nadie y que la agenda no sea marcada por los intereses de una facción del estado y del capital.

El problema no es un aeropuerto ni nuevo ni más grande, el problema no es la destrucción de un espacio natural por escaso y vulnerable que sea, el problema no son las emisiones y el no cumplir los compromisos de París (que por otra parte no nos alejan de la “catástrofe” climática), el problema no es que el turismo masivo gentrifique las ciudades y nos expulse hacia la periferia… el problema es el capitalismo devastador y los estados.

No se pueden encontrar alternativas dentro del sistema actual porque todas son falsas. Potenciar aeropuertos pequeños (¿más ecosostenibles??) o conexiones entre ellos en AVE o cualquier otra vía “eficiente” o “sostenible” es en el mejor de los casos una tontería y en el peor un engaño premeditado para perpetuar un sistema de dominación y devastación. Hay que detener cualquier tipo de ampliación!

¿Aeropuertos? Ni en El Prat, ni en Reus ni en Riudellots de la Selva.

Ni Hard Rock’s ni Autopistas.

Levantemos las pistas de aterrizaje, las autopistas, las vías de los AVE’s… y renaturalizemos el espacio!!

¡Contra la devastación de la tierra por el capitalismo extractivista!!

A Catalunya els macroprojectes apareixen i desapareixen segons el vent que bufa… el vent corporatiu/financer, el vent polític o els dos. Sembla que els capitalistes catalans (sobretot els de Barcelona) funcionen a cop de macroprojecte. Funcionen així al menys des de la Exposició Universal de 1888, passant per l’enyorat 1992 i ara amb la nova llaminadura de la Copa Amèrica de Vela.

Alguns han estat un èxit (èxit per els promotors), sols cal mirar la maranya de vies de comunicació AVE’s i autopistes que travessen el país, o el port de Barcelona ampliat en diverses fases i que va necessitar desviar el Llobregat, també tota la collita de polígons “industrials” a cada racó… Altres un nyap, com la instal·lació del ITER a Catalunya, el Fòrum Universal de les Cultures del 2004 o els Jocs Olímpics d’Hivern als Pirineus.

Ara al teatre polític ens representen la funció de les tres infraestructures “clau” (claus segons el PSC y la patronal de Foment), s’exigeix l’aprovació del pla urbanístic per al Hard Rock al Camp de Tarragona (https://aturemhardrock.cat/blog/ ), la construcció del Quart Cinturó al Vallès (http://territori.scot.cat/cat/notices/2013/02/autovia_b_40_quart_cinturO_3196.php ) i l’ampliació de l’aeroport del Prat (https://zeroportbcn.wordpress.com/ ).

S’ha assolit la quadratura del cercle, tots han guanyat i tots estan contents.

Però el fet és que amb el pacte dels pressupostos es reobren uns projectes que no han estat mai tancats, sols sotmesos a estira i arronses entre faccions del capitalisme català i capitalisme estatal. Tot queda en qui s’apropia dels rèdits econòmics i/o polítics de fer o no fer, el perjudici és per la terra i els seus habitants.

Dels ajuntaments no es pot esperar massa cosa, per exemple en el cas del Delta del Llobregat els municipis impulsen i promouen importants desenvolupaments urbanístics, com el Pla Ponent a Gavà amb 4.900 habitatges (https://salvemelcalamot.org/ ), Can Sellarès, el Barri llevant Oliveretes a Viladecans o la ARE Sud al Prat amb 2.666 habitatges (http://www.consorcipratnord.cat/15417/detall )…

En quant a l’ecologisme el trobem molt mediatitzat per els Comuns i els seus satèl·lits (ONG’s, plataformes…) i ideològicament captiu de dos idees, el sostenibilisme i el decreixetisme (els més radicals), dues idees que no ataquen el moll de la qüestió, l’escenari de les dues és la mateixa societat (sostenible o decreixent) amb les mateixes relacions de poder i de dominació.

L’AMPLIACIO DE L’AEROPORT DE BARCELONA:

El tancament de l’ampliació del Prat va ser un tancament en fals, sols va ser un endarreriment, ara reneix la iniciativa, es tora a obrir el tema amb el “Hub intercontinental” o amb l’augment de la capacitat de vols.

El transport aeri no es pot separar de tot el que implica els models de mobilitat, convencionals, “sostenibles” o decreixentistes, tots necessiten aeroports (d’us intensiu, semi intensiu o decreixent), tots necessiten ferrocarrils (convencionals, AVE’s o de via única), tots necessiten vies d’alta capacitat, tots necessiten vehicles més o menys privats de motor tèrmic o elèctric per el transport urbà i per carretera, tots necessiten el sistema de producció industrial capitalista, tots necessiten extreure matèries primes devastant la terra.

El problema no és un aeroport, el problema no és la destrucció d’un espai natural, el problema no son les emissions i el no acomplir els compromisos de Paris (que per altra part no ens allunyen de la “catàstrofe” climàtica)… el problema és el capitalisme devastador i els estats.

No es poden trobar alternatives perquè totes son falses. Potenciar aeroports petits (més ecosostenibles??) o connexions entre ells en AVE o qualsevol altra via “eficient” intermodal és en el millor dels cassos una bajanada i en el pitjor un engany premeditat per perpetuar un sistema de dominació i devastació.

Aeroports? Ni al Prat, ni a Reus, ni a Riudellots ni a Barajas!!

Hard Rock’s ni al Camp de Tarragona ni enlloc!!

Cinturons d’Autopistes cap ni un!!

Reforestació total de l’Aeroport del Prat i de totes les línies de l’AVE!! Enderrocament i reforestació d’autopistes i Cinturons!!

Contra la devastació de la terra pel capitalisme extractivista!!

Ha estat mot comentat l’informe de la Fiscalia General de l’Estat d’enguany (analitzant l’any 2021) sobretot per la consideració dins l’apartat del “terrorisme” d’organitzacions legals de trajectòria sobradament pacífica… https://www.blogger.com/blog/post/edit/1364007314911708733/3820063070897853061

Continue reading Les memòries de la Fiscalia General de l’Estat →

Aquest més de juny s’han anunciat dos concursos per l’adquisició de dos tipus d’aparells per el Departament d’Enginyeria del Servei de Criminalistica de la Guardia Civil, l’objectiu és l’obtenció de proves en aparells electrònics.

La primera, anunciada el 28/6/22 (https://contrataciondelestado.es/wps/portal/!ut/p/b0/DcqxCoAgEADQD3K4JRoCB4NmcbJc4lCrw9MczO_P8cEDBzu4gp1ubPQW5OEjxFiZSlpCbMgcTyZPDf0IYMGBo7B1hkNYfqyeKSn_XROuWnTDRkqoOasflB0NSQ!!/ ) correspon a equips per el desbloqueig d’aparells electrònics xifrats, independentment de la marca, model i tipus de xifrat. Els aparells objectiu que es citen als plecs son els sistemes electrònics de frau bancari, els sistemes de la electrònica de l’automòbil i… naturalment els smartphones. Especialment aquesta contractació va dirigida al debloqueig de terminals Apple de tota mena d’iPhone i d’iPad. Continue reading La Guardia Civil adquireix nous aparells d’espionatge. →