A Catalunya s’ha tingut des de fa molt de temps una gran volença per Israel, no sols en el mon dels negocis, sinó també en el de la política. El nacionalisme de diferents menes (pujolisme, republicans, independentismes…) admira a Israel degut a la mística d’un país petit enfrontat a enemics “poderosos” que des d’un desert  ha aixecat un país “pròsper i ric”, per altra part fins fa uns anys una certa esquerra mirava amb simpatia la experiència de socialisme no estatal dels Quibuts.

Els capitalistes catalans han fet bons negocis amb l’Estat d’Israel. Des de la Generalitat s’han promocionat aquests negocis recolzant-se la Cambra de Comerç Catalunya Israel i en l’agència ACC1Ó, la Família Pujol ha tingut una participació rellevant en aquests negocis.

La porta d’entrada va ser, per una part la Conselleria d’Agricultura, dirigida per l’integrista cristià Miró i Ardèvol, i per l’altra els esdeveniments de 1992, en que la generalitat pujolista anava de la maneta del PSC d’en Maragall.

Israel és un dels països més influents en el tema de la seguretat, la repressió i l’equipament militar i a més proporciona serveis i formació al cos dels Mossos d’Esquadra, encara que es difícil rastrejar-los, donat que treballen a través de distribuïdors i subcontractes, per la dificultat de seguir els contractes menors (de menys de 16.000€) i per l’opacitat de la Generalitat en tot el que fa a les adquisicions per la seva policia.

Hi han hagut algunes adquisicions directes, com la de la tanqueta amb canó d’aigua el 1994 (la tanqueta no va sortir del garatge fins l’octubre de 2019 i sembla que no tornarà a sortir) i la de 400 armilles antibala de la empresa RABINTEX el 2008…

El que ha tingut més pes han estat els serveis, així per exemple ISDS (https://isdsinternational.com/ ) va donar serveis a “Barcelona 1992” des de 3 o 4 anys abans de l’esdeveniment, també va subministrar formació i equips als agents rurals a finals dels 80, empreses israelianes també van subministrar equips (vigilància i accessos) i serveis (estudis de seguretat), per valor de 500 milions (de pessetes), a les presons catalanes des de 1994 a través de TENBA TB (empresa que sembla fou instrumental i que va ser donada de baixa d’ofici pel ministeri d’Hisenda del NIF el 27/4/22).

Un altra servei subministrat és el de la formació, aquesta, a Israel, és molt valorada per tots els cossos policials, la empresa Guardian Homeland Security afirma, al seu web, que treballa per els Mossos, i és molt il·lustratiu el següent vídeo fet sobre material publicitari de la mateixa empresa https://www.desorg.org/titols/mossos-israel-cursos-de-repressio-testedincombat/, els cursos valen entre 3.500 i 4.000€ als que cal afegir els vols i despeses d’estança, segurament passaran de 5.000 i s’acostaran als 6.000 per persona… qui paga aquests costos?

El cas més preocupant la intercepció de comunicacions, EXCEM i CELLEBRITE

La policia de la Generalitat de Catalunya te, des de 2010, un sistema de intercepció de comunicacions el SILTEC de la empresa de capital israelià EXCEM, (http://negreverd.blogspot.com/2023/04/espionatge-intercepcions-pegasus.html ) aquesta empresa ha anat encadenant contractes i pròrrogues per valor de molts milions d’euros, tots aquests contractes són opacs al no fer-se públics els plecs de condicions ja que es consideren confidencials, son de tramitació restringida, procediment declarat reservat, per ser àmbit de defensa i seguretat segons la Llei 24/2011.

EXCEM es proveïdor de l’Exercit Espanyol, de Telefònica i de la Generalitat de Catalunya, també subministra diversos equipaments d’anàlisi per Raig X de fronteres, per exemple al port de Tarragona i de molts altres aparells instal·lats a les fronteres espanyoles.

El contracte no és sols per obtenir hardware i software, sinó també per obtenir “suport tècnic i operatiu”, en resum, les feines d’intercepció i monitorització està en mans de la empresa privada…

A part de l’interceptor de comunicacions els mossos també tenen relació amb l’empresa israeliana Cellebrite, que comercialitza uns monitors que son capaços de trencar paswords i buidar qualsevol terminal de telèfon, tablet, ordinador… Les autoritats estatals, des de la Policia, la Guardia Civil, el Ministerio de  Defensa, l’Agència  Tributària, la Comisión Nacional de Mercados y la Competencia… Només Policia i Guardia Civil tenen unes 200 terminals…

Cellebrite és utilitzat per la poli turca, la de Hong Kong, la de Bahrain, Birmània, Bielorússia … ha estat utilitzat contra periodistes, opositors i manifestants detinguts.

De la Generalitat no hem trobat cap contracte per l’adquisició de Cellebrites, però si menors per reparar-ne un i una sèrie d’encàrrecs per desbloquejar diverses terminals. Els mossos tabé van assistir a dos cursos avançats de l’instrument… (https://negreverd.blackblogs.org/2023/03/23/tots-la-poli-hisenda-lexercit-la-cnmc-estan-interessats-en-el-contingut-del-teu-mobil-vigila-company )

Els projectes de cooperació europea:

La policia catalana ha participat en dos (com a mínim) projectes en els que també participava la policia israeliana, aquest son: CAPER (Collaborative information, Acquisition, Processing, Exploitation and Reporting for the prevention of organised crime) i PREVENT (PRocurEments of innovative advanced systems to support security in public transport).

-CAPER (https://cordis.europa.eu/project/id/261712 ) és més antic, va engegar el 2011, liderava la empresa espanyola de cyberseguretat S21sec (https://www.s21sec.com/es/ ) que des de 2022 és propietat de l’armamentística THALES de matriu francesa. Altres socis eren la Guàrdia Civil, els Mossos, IKUSI, Vicomtech (https://www.vicomtech.org/es/ ) en total 18 socis, la part israeliana la formaven el Ministeri de Seguretat Pública (la policia) i la Universitat Technion (https://www.technion.ac.il/en/home-2/ ).

L’objectiu d’aquest projecte era crear una plataforma de software internacional per lluitar contra la delinqüència organitzada, mitjançant l’accés a milions de dades d’internet i de les agències de seguretat amb anàlisi automàtic de continguts, molt especialment de vídeo. El projecte va ser finançat amb 7,14 milions i va acabar el 2014.

-PREVENT (https://cordis.europa.eu/project/id/833444/es ), es va iniciar el 2019 i va acabar el 2020, amb un finançament de 1.894.305€, sembla que s’ha endegat una segona fase on s’executaran proves pilot.

Entre els socis, a més dels Mossos hi ha la Policia Nacional, TMB i els FGC i socis de Portugal, França, Itàlia, Grècia, Polònia… i el Ministeri de Seguretat Publica d’Israel. El projecte analitza diferents escenaris i detecta bretxes de seguretat i cerca solucions standard al «mercat» i pretén implementa “l’innovador” Procés de Compra Precomercial (PCP).

Segurament n’hi han agut i n’hi hauran d’altres projectes conjunts, però aquest dos serveixen per veure per on van els trets.

Ens hem de preocupar!!

Ja sabem quins son els principis dels estats i del capitalisme, que es basen en l’opressió i  la devastació i que els principis de la Generalitat (part de l’estat espanyol) son els mateixos, però és preocupant que la estratègia davant d’una hipotètica amenaça per la «homeland security» a Catalunya tingui com base ideològica, teòrica i operativa. Quan aquesta ideologia, teoria i operatividad tenen com model la brbarie que practica l’estat Israelià, als territoris ocupats i colonitzats i a Gaza.

Poc a poc les tecnologies de reconeixement facial es van introduint en la nostra vida quotidiana, i en això participen empreses, el govern estatal, els ajuntaments i, naturalment també la Generalitat.

L’ús del reconeixement facial (amb el complement cada cop més generalitza de la intel·ligència artificial) es va estenen amb diverses excuses.

La més vulgar, i que és d’us generalitzat, és l’alarma existencial de les pandèmies (COVID i hipotètiques amenaces noves), l’ús de mecanismes biomètrics d’accés i de control de presència és el preferit per sobre de mecanismes com els RFID i les targetes FNMT, així que els terminals de reconeixement facial i de l’iris son cada cop més comuns.

L’ús de biometria sense contacte es ven com l’alternativa que permet esquivar la «contaminació» o la «infecció», però te altres «potencialitats» la primera és la banalització i l’altra la recol·lecció de dades dels treballadors sotmesos,

Hi ha però un àmbit on la vulnerabilitat de les persones sotmeses a control és crítica, aquest és el de les presons i els centres de menors.

EL PROJECTE SIETBIO DEL DEPARTAMENT DE JUSTÍCIA.

---

Aquest projecte subvencionat amb els fons REACT-EU (fons per la reparació dels danys de la pandèmia) en el cas de l’estat espanyol 12.436 milions, dels que 10.000 van als governs autònoms, 1.705 d’ells a Catalunya. Els 2l436 milions restants els destina l’estat a la compra de vacunes contra la COVID.

El programa SIETBIO emmagatzema dades biomètriques dels interns en els centres de justícia juvenil, concretament:

a ) El SIEPBIO incorpora un procés d’enrolament dactilar dels dits dels peus quan no hi ha la possibilitat d’enrolament dactilar complet dels dits de les mans.

b ) El SIEPBIO incorpora únicament un procés d’enrolament dactilar.

c ) El SIEPBIO incorpora un procés d’enrolament de la foto facial frontal de l’intern de manera automàtica i de les fotos de característiques de l’intern, com ara tatuatges o cicatrius, i les integra a la fitxa de l’intern.

d ) El SIEPBIO incorpora exclusivament un procés d’enrolament de la foto facial frontal de l’intern de manera automàtica i la integra a la fitxa de l’intern.

SIEPBIO va lligat a la iniciativa «viure digital», un programa que se suposa que te com objectiu reduir l’escletxa digital en la població reclusa, però que en el cas dels Centres de Justícia Juvenil es concreta en una serie de pantalles tàctils des de la que els interns podran consultar, modificar les assignacions de peculi, gestionar les seves comunicacions, demanar cita amb els professionals de tractament i fer vídeo trucades, entre d’altres funcionalitats. Per poder tirar endavant el Viu en Digital i el SIEPBIO cal registrar les dades dels interns, molt especialment la cara, per això s’ha publicitat un petit concurs per l’adquisició de 7 cèrcols de llum led per a l’enrolament facial en els Centres Educatius de Justícia Juvenil (https://contractaciopublica.cat/ca/detall-publicacio/116634782 ) és una compra petita, d’un màxim de 1.000€, el gruix del SIEPBIO i el Viu en Digital son el software i el hardware.

LA PROVA PILOT DE VIDEOVIGILÀNCIA INTEL·LIGENT A LA PRESÓ DE MAS D’ENRIC.

S’anuncia una prova pilot a la Presó de Mas d’Enric de videoviglància assistida per intel·ligència artificial (https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20230920/presons-catalunya-intelligencia-artificial-control-presos-92321451 ), mitjançant la IA es pretén llegir les expresions facials, el llenguatge corporal i gestual.

El que segurament és més perillós i d’eficàcia dubtosa, és la intenció de predir «perfils que presentin risc de violència» i prevenir fugues i introducció de drogues i d’objectes perillosos, aquests perfils tindran implicacions en el regim penitenciari, en la classificació, en els permisos… Les decisions automatitzades deshumanitzen als afectats.

Diverses organitzacions (35) han presentat un manifest en contra d’aquest control, el podeu consultar a aquest link https://iridia.cat/wp-content/uploads/2023/09/Comunicat-final.pdf .

El projecte es va adjudicar per 165.289,26€ sense IVA a la multinacional d’origen francès Inetum Catalunya SA. Inetum està present a 27 països, més de 100 oficines i uns 27.000 treballadors. Inetum ja tenia projectes en marxa a l’estat, associada amb Thales (una empresa amb interessos en el mercat militar) va aconseguir sistemes de control de les fronteres als aeroports de València, Bilbao i Madrid.

Això és el principi d’una història que va per llarg, els sistemes de decisió automatitzada  amb biometria i intel·ligència artificial son una amenaça per la nostra llibertat (al menys de la poca llibertat de la que podem fruir).

Al Periódico del dilluns 18 de setembre havia a primera pàgina la següent notícia «deu denúncies pel soroll de les escoles arriben al jutjat», no es tracta de denúncies de les escoles per el soroll del carrer, sinó denúncies de veïns contra el soroll dels esbarjos escolars. Sembla ser que des de el confinament la «sensibilitat» al soroll a augmentat notablement, a augmentat d’una manera selectiva, el trànsit, els aires condicionats, els helicòpters dels diferents cossos policials…no molesten tan con els crits de les criatures.

Estem en una societat que està desenvolupant una paidofòbia (encara que cada dia hi han menys nens) de la que no s’acaba d’entendre la base, potser es pot lligar amb un cert odi a la joventut (odi i enveja).

Per exemple cada cop hi ha més establiments «adults only», els hotels i els restaurants en primera línia, per exemple hi ha un web https://www.hotelesparaadultos.com/  o la https://nomolesten.com/ dedicat al tema en exclusiva, i a totes les webs de reserves es pot trobar la opció «sense nens», tota classe d’hotels poden ser «enemy of children”, per exemple l’hotel Axel (hotel “LGTBIQ+ friendly”), o l’hotel Golden Costa Salau propietat de la família del president Aragonès, o l’hotel Balneari Font Vella.

Durant el confinament aquesta paidofòbia va arribar al màxim, sense cap prova es va considerar als nens com a «supertransmisors», una directora general de la Conselleria de salut va arribar a parlar del «petó de la mort» dels nets a les seves iaies. Els van tenir confinats injustificadament, mentre que els «polis de balco» increpaven a les mares que veien pel carrer més d’una vegada al dia, o muntaven el pollo als pares de criatures autistes que passejaven… Així que apart de una baixa tolerància al soroll, sembla que el confinament també va desenvolupar una baixa tolerància als nens, hi ha un vídeo que va ser popular en el seu moment que és molt il·lustratiu https://www.youtube.com/watch?v=gnbfkVV37dM.

Anem cap un mon on les relacions estan mediatitzades per les tecnologies i on la canalla ocupa un lloc proper (o potser inferior) al d’un iphone 15.

Be, ara ja no, però fa anys si.

En tenim molts exemples…

El 25 de juliol de 1835 es cremen els convents a Barcelona en el marc de la guerra amb els carlins, el 5 d’agost del mateix any el proletariat de Barcelona crema la fàbrica de vapor Bonaplata (http://negreverd.blogspot.com/2015/07/els-luddites-catalans-i-la-crema-d ) ara fa 188 anys, l’acte central del ludisme ibèric.

L’agost de 1843 bullanga de la jamància a Barcelona (i bombardeig per part del general Prim).

El juliol i agost de 1854 la revolta de les selfactines, amb destrucció de màquines i mort de patrons.

Juliol de 1855 primera gran vaga general, sobretot a Barcelona i altresunts de Catalunya.

El 13 d’agost de 1917 vaga general revolucionaria a tot Catalunya… Pa i treball – Associació o mort.

El XIX i principis de XX el bon temps era moment de sociabilitat i de comunicació fàcil, la gent es reunia i trobava més fàcilment, la invenció de les vacances (el lleure regulat i calendaritzat) va reduir la seva importància, actualment la sociabilitat es fa a través de les pantalles, una “sociabilitat” desmobilitzada i desmobilitzadora.

La crítica al colonialismo de datos hace una analogía entre la extracción de materia y la explotación de la mano de obra en el colonialismo clásico y la actual recolección de datos por parte de las grandes plataformas de internet, básicamente para entrenar a las Inteligencias Artificiales (generativas, de gestión de webs, conducción autónoma, militar…).

En este aspecto la crítica al colonialismo de datos trasciende la división territorial clásica e incluye como colonizados a algunas capas  de las sociedades coloniales, de todos modos su campo de actuación se centra en las antiguas sociedades colonizadas de las que, desde la generalización de los smartphones, se pueden obtener gigas de datos incluso con redes precarias.

Los datos obtenidos, se consideran recursos baldíos, territorios por explotar en beneficio del progreso, pero este beneficio (igual que en el colonialismo histórico) se queda en unos pocos de determinados países, además se manipula al colonizado para que acepte la apropiación de sus datos como buena, de mejora social y de progreso.

La división clásica centrada en Europa ya no es válida al 100%, actualmente hay por lo menos dos grandes polos, Amazon, Apple, Facebook y Google en los EUA y Baidu, Alibaba y Tencent en China.

A la apropiación de datos se añade la explotación de una mano de obra barata para realizar tareas básicas sobretodo el etiquetado de imágenes, de sonidos, de locuciones,… y la valoración de audios y vídeos para la detección automática de contenidos inapropiados.

El etiquetado manual es imprescindible para el aprendizaje automático, sobre todo el aprendizaje profundo, pero a medida que avanza la IA esta exigencia de calidad aumenta. Por ejemplo para entrenar una IA dedicada a la conducción automática se necesitan millones de ejemplos etiquetados para que la IA pueda “ver” con una fiabilidad del 99% (o más). Otro tema es el etiquetado para las IA del sector militar que forzosamente han de tener una precisión alta, de hecho la principal empresa de etiquetado ScaleAI fue contratada por 234 millones de $ por el Departamento de Defensa de los EUA.

Los trabajadores no solo etiquetan los datos que hacen que la IA aprenda, de hecho esos trabajadores son la inteligencia artificial propiamente dicha, nada de algoritmos sabios.

Por ejemplo, detrás de la IA de control de contenidos de Facebook, hay miles de humanos que lo controlan… por muy poco sueldo y con una tarea deshumanizante, tediosa i embrutecedora; detrás de Alexa de Amazon, hay un equipo de transcriptores de todo el mundo.

Esta mano de obra se localizan en países del sur, preferentemente con un buen sistema educativo, buen nivel de inglés (aunque muchos trabajan con traductores automáticos) y, sobretodo con una economía precaria que convierta estos trabajos mal pagados en imprescindibles para la supervivencia, especialmente durante los confinamientos de la pandemia.

La mayoría de empresas “etiquetadoras” trabajan en países de Sudamérica, sobretodo Colombia y Venezuela, en el Norte de África, en Kenia y en Filipinas, este sector empresarial según proyecciones económicas alcanzará, en 2030, un valor de 12.850 millones de euros.. Las empresas persiguen cualquier intento de organización de los trabajadores, cancelado las cuentas (despidiendo) a aquellos que lo intentan. 

Los trabajadores no son considerados como tales, dependen totalmente de la asignación de tareas desde la plataforma, asignación que no controlan y son sometidos a un régimen disciplinario, con peores tareas, suspendiéndoles la cuenta, e incluso perdiendo lo ganado, las reglas las marca la plataforma y de hecho se han ido bajando los sueldos al mismo tiempo que aumentan las exigencias de velocidad y calidad.

Otra función de los colonizados es servir de campo de pruebas de las IA más intrusivas, el ejemplo más claro es el de la vigilancia y control de la calle en Sudáfrica. En Sudáfrica tienen un sector privado de seguridad enorme, hay 564.000 vigilantes de seguridad (más que la policía y el ejercito juntos). Este potente sector privado (heredado de la época del apartheid) está construyendo una red de videovigilancia con IA con la idea de cobertura total, Vumacan, la empresa más potente, dispone de más de 5.000 cámaras sólo en Johannesburgo y a logrado conectar a su red cámaras particulares que se benefician del control profesional y aportan una mayor cobertura.

Esta red de cámaras está controlada mediante IA, que hace una primera selección y marca imágenes en las que aparece una “actividad inusual” con una alerta, la alerta se pasa al siguiente escalón que decide la actuación necesaria, aunque se afirma que no usa reconocimiento facial, se admite que las cámaras están equipadas para hacerla. A la red se pueden suscribir todo tipo de empresas de seguridad y departamentos de policía a un tanto por cámara (46 euros al mes en 2019) y ahora se promociona una tarifa plana por la que el suscriptor podría acceder a todas las cámaras de la red.

Este sistema de control supone un apartheid electrónico, ya que la mayor densidad de cámaras están en barrios y urbanizaciones ricas, por tanto las personas “vigiladas” son la procedentes de los barrios pobres, prácticamente todas negras. Este producto elaborado en Sudáfrica se está exportando a los EUA a Inglaterra y a la UE, un producto extraído de los países colonizados para controlar a las poblaciones de las antiguas metrópolis.

Tras las promesas falsas de la IA, encontramos lo de siempre, la histórica relación de explotación, la dominación capitalista y colonial.

El darrer temps ha estat molt fructífer per els venedors de drons, al sector públic ha fet nombroses compres, algunes d’elles per valor de molts milers d’euros. Instituts públics relacionats amb diverses matèries (cartografia, agricultura, gestió de xarxes…), sistemes de protecció civil i bombers i els diferents òrgans que composen les forces de seguretat de l’estat i les de “defensa”.

Han adquirit aquest tipus de ginys: les policies locals de municipis petits i grans, els Mossos, la Ertzaintza, el CNP, els diferents exercits… i la Guàrdia Civil.

La Guardia Civil.

En el darrer any (de juny de 2022 a juny de 2023) aquest cos ha adquirit un total de 117 RPAS mitjançant 11 concursos (els RPAS venen a ser el que es coneix popularment com a drons, els militars prefereixen el nom RPAS a d’altres com els UAS, els UAV… https://umilesgroup.com/rpas-uas-uav-diferencias/ ). El destí d’aquests 117 drons és molt variable: el  SEPRONA, a la vigilància del Campo de Gibraltar, per les Unitats Territorials, les especialitzades en narcotràfic i delinqüència organitzada, les unitats fiscals…

L’import de les adjudicacions és de 463.936€ i els pendents d’adjudicació 524.000€ (en els concursos anteriors hi han hagut baixes notables de fins un 50%), veiem doncs que es tracte d’un equipament econòmic, el que és realment car és la connexió satèl·lit en banda Ku (sobre 1.400.000 anual) i el xifrat (9.000.000 el darrer concurs), encara que aquests serveis van dirigits al conjunt de RPAS del Ministeri de Defensa.

L’empresa STOCKRC FPV AEROMODELISMO SL (https://www.stockrc.com/ ) amb seu a Madrid és la que obté més adjudicacions 5 per 72 RPAS, per valor de 313.157€, la segona seria Acre Soluciones (https://grupoacre.es/) de Toledo, amb 3 adjudicacions i 25R PAS, per un import de 150.779€.

El 9/6/22 es va fer un concurs per contractar una pòlissa d’assegurança per 185 drons de la Guardia Civil (44.899€), així que el nombre total de drons en mans de la Guardia Civil seria aproximadament de 302, tenint en conta de que hi han uns 75.000 guàrdies dona una ràtio de 1 dron per cada 248 agents.

A més d’aquests drons, la Guardia Civil també ha comprat (1) o licitat (10) ROV’s, son com drons però subaquàtics (https://es.wikipedia.org/wiki/ROV_Sumergible ), el valor total és de 109.140€, sembla que el principal us serà la inspecció fronterera dels Serveis Fiscals de la Guardia Civil.

Alerta, estem vigilats per terra, mar i aire!!

A principis de juny a Bonmatí (una entitat local del municipi Sant Julià del Llor i Bonmatí al Gironès de menys de 900 habitants), desprès de peticions repetides de la població s’ha procedit a fer una analítica de contingut en plom a la sang (voluntària) als nens i dones prenyades (col·lectius vulnerables a la contaminació amb plom).

La preocupació popular ve del fet de tenir una planta de reciclatge de bateries de plom al costat del casc urbà, fins el 2009 van tenir una estació de mesura de metalls pesats a l’aire, l’excusa per retirar-la va ser el no superar els nivells legals, però els nivells legals contades vegades es superen i hi ha lobies poderosos vigilant que no baixin i per superar-los cal un ambient quasi letal.

Medi Ambient de la Generalitat te la pràctica comuna de contemporitzar amb les empreses i menystenir les sospites veïnals, hi ha diverses objeccions a aquest deixar passar, la més important la manca de coneixement dels efectes crònics a llarg termini (https://www.who.int/es/news-room/fact-sheets/detail/lead-poisoning-and-health ) i desprès de decennis d’emissió la preocupació està més que justificada.

---

La premsa i els comunicats de la Generalitat amaguen quina és l’empresa “sospitosa”, no esmenten el seu nom, una idiotesa, tots els habitants de la comarca (i segurament més enllà) saben quina és, una mostra més del servilisme dels poders (el primer, el segon, el tercer i el quart) davant dels interessos del capital. Agafant els mapes de google.maps podem veure que a Bonmatí hi ha 9 grans empreses:

Antex (Anglès Tèxtil), COVECAT d’abrasius, Edilkamin Ibèrica de caldereria, Horno San Juan (panificadora), Casademon 1956 Meat (càrnia), Protocol import i export, Bastons Finna de bastons, Configirona de confiteria, i…. Exide Technologies Recycling, una empresa de reciclatge de bateries de la matriu transnacional EXIDE puntera en la fabricació de bateries de plom. Quina deu ser la empresa emissora?

La planta d’EXIDE està a sols 124 metres del casc urbà i nomes a 424 de l’Escola Sant Jordi al centre del poble.

EXIDE és una multinacional, la seva matriu està als EUA, està present en més de 80 països, les seves activitats poden generar contaminació amb plom, antimoni, cadmi, arsènic, efluents àcids (en el reciclatge)… EXIDE te un llarg historial d’episodis de contaminació, sobretot als EUA (especialment a Salinas Texas on l’impacte va ser en nens), també hi ha hagut episodis (que es coneguin) a França i a l’Índia. Per fer-se’n una idea es pot consultar a wikipedia un article molt documentat en francès,  https://fr.wikipedia.org/wiki/Pollution_au_plomb_par_Exide .

El negoci del reciclatge en general, i el de piles i bateries és un negoci brut, tocat per màfies diverses, degut als interessos industrials (i dels polítics al seu servei) i per la problemàtica ambiental que porta aparellada. Hi ha alguns cassos que recorden força al de Bonmati, el de DEMIMESA a Sant Llorenç d’Hortons i el del Pont de Vilomara per exemple.

El cas de DEMIMESA:

DEMIMESA (Derivados Minerales y Metàlicos SA) era una empresa que reciclava plom de bateries i fabricava mini i litargiri (productes amb plom) i valentinina (producte d’antimoni). DEMIMESA en el moment del seu tancament era una empresa obsoleta.

La matèria primera la obtenien reciclant bateries trinxant-les i fonent el plom. En els processos de càrrega i descàrrega dels forns, de refinat del producte i de gestió d’escòries i residus s’emetia plom, l’activitat va durar molts anys, fins que es va aturar el 2005. En analítiques fetes cap el 2000 es van detectar nivells alts de plom als sols i les fulles dels ceps dels voltants, també es van mesurar a l’aigua superficial i subterrània a petició de la Fiscalia de Medi Ambient, finalment el president i gerent de DEMIMESA va ser condemnat a 3 anys de presó i a 4 milions de multa (que no sabem si va complir ni si va pagar).

La Generalitat va assumir els costos de la recuperació dels sols i de l’enderroc de la fàbrica (amb recuperació de l’amiant https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/jornades/2022_10_05_canons_ec/ponencia_05.pdf  i https://www.youtube.com/watch?v=SDNOktKLTtA ), amb un cost inicial de 3,5 milions d’euros, encara que al final la cosa va pujar a bastant més de 4 milions (pagats del pressupost de l’Agència de Residus o de fons controlats per ella).

Les plantes de reciclatge del Pont de Vilomara:

Durant molts anys les plantes del Pont van ser el “vaixell insígnia” de l’Agència de Residus i el salvavides econòmic de la corporació municipal del Pont de Vilomara regida indefinidament per el PSC, malgrat que els opositors a les plantes van intentar desbancar-lo. Les aportacions de les plantes de reciclatge eren fonamentals per equilibrar el pressupost municipal.

El darrer concessionari de la planta de piles, de RAES, de fluorescents va ser una UTE liderada per la megaempresa de residus FCC, el gener de 2023 l’Agència de Residus va donar per acabada la concessió (caducada feia temps), donat que la legislació encarregava el reciclatge als productors dels residus, de fet feia temps (des de el 2008) que els SIG (Sistemes Integrats de Gestió) tenien que haver assumit la tasca, però la Generalitat preferia fer (i pagar) ella la feina.

La planta de reciclatge de piles va patir dos accidents greus declarats (be, segons les autoritats no van ser greus), un el 1999 amb una fuga d’òxid de manganès, i l’altra de mercuri per l’incendi de piles botó emmagatzemades el 2003  (https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/lagencia/pont_de_vilomara.pdf ).

La fuga de Manganès  (biòxid de manganès) es va detectar perquè va tenyir de color marro  les façanes del poble i alguns vehicles, qualsevol contaminació més difusa i persistent no s’hagués detectat (o no es va detectar), els efectes de l’òxid de manganès els podeu consultar a la fitxa de la OIT corresponent https://www.ilo.org/dyn/icsc/showcard.display?p_lang=es&p_card_id=1398&p_version=2 .

El mercuri és un contaminant de llarg historial, va ser l’origen de la malaltia de Minamata (als voltants de 1955), un incident que va aixecar la llebre sobre els riscos de certes industries.

L’incident de 2003 va sortir (poquet) a la premsa donat que els nivells assolits multiplicaven per més de 40 els nivells habituals a les instal·lacions, malgrat que en un estudi de l’Agència de Residus de la Generalitat (https://residus.gencat.cat/web/.content/home/lagencia/publicacions/lagencia/pont_de_vilomara.pdf ) no es detecten nivells considerables als sòls, anàlisis de la plataforma d’oponents i demanats per el SEPRONA detectaven un augment a les proximitats de la planta de reciclatge.

Les bateries de liti: el que se’ns ve a sobre.

Les bateries de liti (de vehicles elèctrics, de patinets i bicicletes, d’ordinadors, telèfons… etc) cada cop estan més esteses i més generalitzades, a tot el mon aquestes bateries estan generant una pila d’incidents. Així al Regne Unit, es va passar de 67 incendis provocats per bateries de Li el 2020, a 167 el 2021 i més de 200 el 2022, als EUA el 2006 van haver 268 incendis lligats a les bateries de Li, també hi ha el cas de les bateries de Samsung Galaxy Note 7 que va obligar a la corporació a retirar milers de telèfons.

A Catalunya hi ha hagut recentment diversos episodis lligats a aquests tipus de bateries, així tenim el més greu a Granollers el juliol de 2020 que va obligar a confinar a la població de Lliçà de Vall, Lliçà d’Amunt i de Granollers. L’Agost de 2020 a Sant Adrià es va incendiar un magatzem de patinets, i el maig d’enguany una fàbrica de bateries a Santa Perpètua de la Mogoda.

Donada la dinàmica del mercat d’artilugis que funcionen mitjançant bateries, sembla que la dinàmica d’accidents i el risc lligat a elles no sols es mantindrà, sinó que augmentarà.

El paper de l’Agencia de Residus.

La ACR es mou en una ambivalència perillosa, per un cantó exigent vers els ciutadans normals i corrents, i actuant amb peus de plom front els poderosos (corporacions, empreses locals… i el mateix govern). Estant mes pendents dels interessos empresarials, incloses les empreses gestores de residus (FCC, ECOEMBES,TERSA, VALORIZA…etc) i mes pendents de les taxes domiciliaries de recollida que de les responsabilitats dels autèntics generadors de residus: els interessos econòmics.

Es força il·lustratiu la gestió de la informació durant l’incendi de la planta de tractament de residu verd de Botarell de principis d’any. Aquest incendi va començar a mitjans del mes d’abril i va tardar setmanes en extingir-se, va estar actiu fins mitjans de maig. El fum va generar (com a mínim molèsties als veïns), però de fet no es coneix exactament la composició i possibles efectes dels fums, durant aquetes setmanes van cremar els 28.500 m3 de materials acumulats, no hem trobat enlloc dades sobre els nivells de partícules a les rodalies o de la composició d’aquestes.

El problema no és el plom de Bonmatí o de DEMIMES ni els riscos d’accident per les bateries de liti, el problema és la nocivitat dels sistema tecnoindustrial, EL PROBLEMA SON ELS ESTATS I EL CAPITALISME!!.

Sería estúpido y contraproducente buscar “soluciones”, paliativos para hacer la tecnología más aceptable, más “ecológica”. Estamos tanto en contra de los depósitos nucleares como de los aerogeneradores, no hay medias tintas en este campo.

Alfredo Cóspito

La nuclearización es solo un aspecto más de la sociedad capitalista, la energía nuclear se promueve según soplan los vientos de los intereses de los estados y el capital, la construcción de centrales nucleares y su mantenimiento es en sí mismo un gran negocio que va más allá de la producción de energía.

El modelo de la sociedad nuclearizada es básicamente (aparte de riesgos graves por la salud de humanos y ecosistemas):

-Una sociedad centralizada, las centrales, incluso las más pequeñas, son núcleos de alta densidad energética (centrales), al igual que las hidroeléctricas y térmicas.

-Una sociedad jerarquizada, una central nuclear es “per se” un engendro imposible de gestionar de una forma que sea “asamblearia”.

-Una sociedad policial, la “seguridad” de las instalaciones nucleares sólo puede ser encomendada a estructuras policiales, militares o de seguridad privada homologas.

–Una sociedad militarizada, puesto que las centrales son imprescindibles para el desarrollo de las armas nucleares.

-Una sociedad que proyecta el modelo centralizado/jerárquico y militarizado en el tiempo, en los milenios que dura la actividad de sus residuos, que también deben ser gestionados de una forma centralizada, jerárquica, con control policial y/o militar…..

El sector nuclear resume en él todo lo que nos hace esclavos, todo lo que nos toma la libertad, todo lo que devasta la tierra, es el espejo en el que se miran el capitalismo y los estados.

---

No es por tanto extraño que la lucha contra las centrales nucleares tuviera el peso que tuvo hasta finales de los años 80, lo extraño es que después de los “accidentes” de Three Mile Island (1979), Chernobyl (1986) y Fukushima (2011) el activismo antinuclear haya dejado de ser popular y haya terminado en manos de organizaciones de expertos profesionalizados (como Greenpeace).

El resurgir de la generación nuclear de energía.

Actualmente el sector nuclear vive un resurgimiento a lomos de la “crisis energética”, con prolongaciones de la vida de reactores viejos, en el mundo hay más de 400 reactores operativos de los que unos 200 tienen autorización de funcionamiento a largo plazo, estos reactores producen más o menos un 10% de la energía eléctrica del mundo.

También se construyen nuevas plantas ( sobre todo en países del Sur donde la oposición es débil o imposible), actualmente se están construyendo 58 reactores, sobretodo en China (16), India (8), Corea del Sur (4), Rusia (3), Turquía (3), o sea que la mayor parte se están construyendo en los países “emergentes (el 48%), los llamados BRICS (a los  27 de Rusia, India, China, hay que añadir 1 de Brasil, la primera letra de BRICS). Los BRICS y otros países que están construyendo son países que consumen mucha energía para la producción de bienes (Turquía, Bangladesh, Taiwán, Pakistán…) que son exportados a países desarrollados. Países desarrollados que, como en el caso de Alemania, Suecia , y Dinamarca han cerrado (o están cerrando) los suyos, Italia los cerro pero está en trance de reiniciar el programa nuclear.

Una alternativa a la construcción de nuevas plantas es la prolongación de la vida útil de las ya existentes (que suele estar limitada a los 40 años), así por ejemplo los EUA han decidido aceptar el funcionamiento hasta los 80 años y Japón está estudiando alargarla hasta más allá de los 60,

Parece que una de las amenazas más verosímiles de extensión de la energía nuclear son los reactores modulares de fisión pequeños (SMR), más pequeños que los reactores nucleares convencionales y pueden construirse en una fábrica y luego enviarse, ponerse en servicio y operarse en un sitio separado. Los SMR tienen ventajas, sobretodo para implantarlos en países del sur, su coste es menor, pueden asociarse a centros de consumo como zonas industriales y situarse en lugares apartados donde la población tiene escasas posibilidades de oponerse, como no se construyen in situ el proceso no tarda años, cosa que limita la resistencia local… actualmente están en fase de diseño y experimentación, los únicos reactores compactos conocidos son los que mueven los submarinos nucleares y algún rompehielos Ruso, Rusia tiene también un reactor compacto móvil flotante en prueba (y varios en cartera) instalado en un barco que puede usarse itinerantemente.

En este marco de “blanqueo” de la generación nuclear de energía se entiende porque la UE clasifica esta procedencia como “energía verde”.

La farsa de la fusión nuclear.

La fusión nuclear una tecnopromesa que nos están contando desde hace muchos años, al menos desde la década de los quarenta se nos está prometiendo energía inagotable y gratis sin que de momento los “logros” quedan limitados a condiciones experimentales, ya sea por confinamiento magnético (el ITER) o por confinamiento por Laser (National Ignition Facility que en 2021 obtuvo 0,36kwh durante una fracción de menos de un segundo!!).

ITER (International Thermonuclear Experimental Reactor ) es una iniciativa internacional con 35 socios comprometidos, entre ellos la UE (a través de EURATOM), EUA, China, Japón, Corea… el reactor se construye en Caradache a unos 50 km de Marsella (en línea recta). El proyecto (que lleva significativos retrasos, 7 años como mínimo) tiene un presupuesto de… ¡¡24.000 millones de euros!!.

La contribución europea (5.600 millones entre 2008 y 2019, ahora será bastante más) se coordina a través de Fusion for Energy (F4E), consorcio con sede en Barcelona que coordina las industrias europeas, los centros de investigación y las universidades involucradas en el proyecto ITER. Algunas de las empresas implicadas son (por ejemplo) VINCI Construction empresa francesa encargada de las obras de ingeniería civil, Ansaldo Energia, empresa italiana que ha participado en la construcción de las primeras bobinas de campo magnético para ITER y en colabración con la italiana ASG, las españolas Iberdrola y Elytt han participado en la construcción de los imanes de ITER.

La fusión nuclear es, en principio, un proyecto de “futuro”, que los más optimistas sitúan alrededor de 2050. En manos de los estados y las corporaciones supondría prácticamente la implantación de un sistema de totalitarismo benigno, y al hacer viable niveles de consumo elevados avanzará en la devastación de la tierra.

Las armas nucleares:

Son la consecuencia inevitable de los “átomos para la paz”, y en estos momentos un tema de actualidad a raíz de la guerra en Ucrania, en la que no han faltado incluso amenazas directas de su uso.

En total hay 9 países poseedores de armas nucleares. Los firmantes del Tratado de no Proliferación: Estados Unidos de América, la Federación Rusa, el Reino Unido, la República Francesa y la República Popular China. Otros tres países no firmantes del mismo y que han realizado pruebas nucleares: India, Pakistán y Corea del Norte. Además Israel que aunque no lo reconozca existen suficientes indicios de que la tiene.

En total se cree (es prácticamente imposible saber  de cierto su número) que en el mundo hay unas 12.705 ojivas nucleares, no todas en los territorios de sus poseedores. Por una parte las hay instaladas en plataformas móviles (submarinos sobretodo) y por la otra estacionadas en países aliados, en total 5, todos ellos miembros de la OTAN, especialmente Turquía (50) e Italia (40).

Hay que tener en cuenta además de los misiles “estratégicos” las “armas tácticas” de menor potencia montadas sobre misiles de crucero, como munición de artillería, incluso minas. Este tipo de armas han saltado a la actualidad con su despliegue en Bielorrusia, y la amenaza de trasladar las de la OTAN hacia el Este.

Las armas nucleares están detrás de las centrales, unas instalaciones carísimas, peligrosas, difícilmente amortizables y que son intrínsecamente militaristas.

En el proceso de obtención de combustible (uranio enriquecido) queda un subproducto, el uranio empobrecido, poco radiactivo que se suele almacenar en forma de hexafluoruro (problemático) o en forma de uranio metálico, vendible a precio bajo.

El uranio empobrecido es muy denso (más que el uranio natural i más que el plomo). Una de las aplicaciones del uranio empobrecido es militar, en proyectiles antiblidaje, en el impacto, además de perforar el blinaje, se inflama  al llegar al interior e incinera a la tripulación i provocando la explosión de munición y carburante.

Una veintena de países poseen o fabrican munición con núcleo de uranio (EUA, Rusia, Francia, UK, Alemania, Japón, China, España…), pero sólo EUA y UK han reconocido haberla usado (en Bosnia, en Kosovo y en Irak). Proyectiles con uranio empobrecido se están utilizando en la guerra de Ucrania.

En la explosión el uranio empobrecido se pulveriza y contamina el territorio con partículas de radiactividad baja, si el uranio no procede de una planta de enriquecimiento, sino de una central puede contener plutonio, que és más radiactivo y radiotóxico.

Italia nuclear.

Italia, además de tener estacionadas armas nucleares de EE.UU. en su territorio, tenía también 4 centrales de usos ”pacíficos”. A raíz del accidente de Chernobyl un referendo derogatorio (1987) decidió eliminar las nucleares. Pese a ello el Estado remoloneaba y pretendía, por presiones de la industria, mantener al menos dos en funcionamiento (Caorso y Montalto), finalmente Italia quedó libre totalmente de centrales…

Hasta que con la llegada del Popolo della Libertà (Berlusconi) en 2009 se replanteó de nuevo la apertura de 4 nuevas centrales de tercera generación de la mano de la Francia de Sarkozy y de EDF (Electricidad de France), el accidente de Fukushima y el nuevo referendo del 2011 frustraron las expectativas pro-nucleares…   Y el negocio subsiguiente.

Este mismo mes (mayo de 2023) el parlamento italiano ha aprobado una moción instando al gobierno de Giorgia Meloni a incluir la nuclear en el mix italiano de energía, estimando para 2050 7 plantas y 35GW de potencia. La moción considera las centrales de cuarta generación (no hay ninguna en funcionamiento) y las SMR e insta al gobierno a adherirse a la Alianza Nuclear Mundial promovida por la Agencia Internacional de la Energía Atómica  (12 países, entre ellos EUA, Francia, Reino Unido, Rusia, China…) para fomentar la cooperación nuclear con fines “pacíficos”.

ANSALDO NUCLEARE.

La empresa matriz originaria de Ansaldo fue fundada a mediados del siglo XIX, fue una corporación armamentística durante la primera guerra, y contribuyó al rearme de Italia bajo el fascismo, actualmente es un enorme conglomerado presente en prácticamente todos los sectores de la electromecánica.

Ansaldo Nucleare es una empresa controlada por Ansaldo Energía, hasta que el parón nuclear de 1987 le fastidió los planes, se dedicaba a las centrales nucleares refrigeradas con agua, después del paro y de la quiebra de las maniobras políticas para neutralizarlo se centró en proyectos en otras partes del mundo. A principios de marzo Asaldo Nucleare, EDF (el principal productor de electricidad nuclear del mundo) y  (el segundo productor Italiano después de EON) firmaron una carta conjunta de intenciones “para colaborar en el desarrollo de nueva energía nuclear en Europa y promover su despliegue, prospectivamente también en Italia”, estas tres corporaciones toman posiciones frente a una hipotética renuclearización de Italia con los nuevos reactores compactos. Casualmente unas semanas después se aprobó en el parlamento la moción pro-nuclear.

Ansaldo Nucleare ha participado en la construcción y diseño de elementos de centrales nucleares en China, Rumanía, Eslovenia, Argentina, Reino Unido…, en Francia tiene contratos con EDF para el diseño de un reactor compacto y de Reactores Presurizados de media y gran escala.

Especialmente importantes son los contratos conseguidos de la central rumana de Cernavoda para el rediseño que ha de permitir prolongar la vida con un coste estimado de 1.850 millones de $, y el de modificación de la central Eslovena de Krsko.

Participa también muy activamente en el proyecto internacional de fusión nuclear ITER con diversas adjudicaciones de contratos, entre ellos el diseño de varios Tokamak (cámara toroidal con bobinas magnéticas, es un artilugio cuyo objetivo es obtener la fusión de las partículas del plasma) y diversas partes del reactor de Cadarache (la joya de la corona del proyecto ITER).

Ansaldo Nucleare participa en el diseño de los reactores de IV generación (comerciales hacia el año 2035) refrigerados con metales líquidos pesados, dispone de instalaciones experimentales en Rumanía y Reino Unido… y en el ENEA italiano de Brasimone.

El desarrollo de esta energía nuclear de IV generación se articula en torno a la European Sustainable Nuclear Industrial Initiative (ESNII), un de los objetivos es el diseño y puesta en marcha, antes de 2025, de un reactor rápido de sodio, e investigar los reactores de plomo (proyecto MIRRHA).

El presidente de la iniciativa ESNII no es otra que Roberto Andinolfi, que es también presidente de la Junta de Ansaldo Nucleare y que fue el objetivo de Alfredo Cóspito en mayo de 2012.

«En una mañana de mayo espléndida pasé a la acción y en esas pocas horas disfruté plenamente de mi vida. Por una vez dejé atrás el miedo y la autoculpa y desafié a lo desconocido. En una Europa salpicada de centrales nucleares, uno de los principales culpables del desastre nuclear que vendrá ha caído a mis pies.»

declaración de Alfredo Cóspito ante el tribunal.

El dimarts dia 4 d’abril el govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar (https://govern.cat/salapremsa/notes-premsa/497422/catalunya-adopta-moratoria-lus-deines-cibervigilancia-dirigida-converteix-segon-pais-del-mon-aprovar-mesures-contra-programaris-espia-pegasus ) un acord pel qual adopta una moratòria en l’ús de tecnologies de cibervigilància dirigida, dins dels escarafalls per l’espionatge amb l’eina Pegasus conegut com Catalangate, també aprova adherir-se al la declaració de Ginebra, una declaració que de fet està promoguda per ells mateixos (el govern) i l’Organització internacional Access Now (https://exteriors.gencat.cat/ca/actualitat/not_290922_Ginebra ).

A aquesta declaració es demana:

---

“Aplicar una moratòria immediata sobre l’exportació, la venda, la transferència, el servei i l’ús de tecnologies de vigilància digital selectiva fins que s’estableixin rigoroses salvaguardes de drets humans per regular aquestes pràctiques…”

A més de tot un seguit de reformes legislatives, salvaguardes i garanties en el seu us (podeu consultar la declaració a https://www.accessnow.org/press-release/geneva-declaration-on-targeted-surveillance-and-human-rights/ ).

No es tracta d’un tractat o d’alguna mea d’acord amb compromís, és sols això, una declaració i pot ser signada per quasevol, així, al costat d’organitzacions de drets humans, com IRIDIA , Amnistia Internacional, la Organització Mundial Contra la Tortura, NOVACT… hi han entitats com Omnium, Xnet, el Grup Barnils empreses com Nym Technologies i, l’únic adherent governamental, la Generalitat de Catalunya.

Access Now no és una ONG clàssica, de fet el 60% dels seus fons provenen de governs (Suècia, Canada, Alemanya, Dinamarca…) i un 25% de corporacions multinacionals (Google, Meta, Cisco… curiosament els qui atempten contra la intimitat).

Pero hi ha un inconvenient, la Geeralitat disposa d’un programa (potser no tan excel·lent com el Pegasus) però que tamé inercepta comunicacions, és el SILTEC, proporcionat per l’empresa EXCEM (http://negreverd.blogspot.com/2022/04/el-pegasus-catala-el-sistema.html, http://negreverd.blogspot.com/2023/03/siltec-el-pegasus-catala-esta-molt.html ) i en cap moment es parla en el comunicat del govern català de que la moratòria que proposen s’apliqui al SILTEC, és més, en la contractació programada per el tercer trimestre del 2023 (https://contractacio.gencat.cat/ca/principis/transparencia-bones-practiques/transparencia/contractacio-programada/ ) hi ha la previsió de dedicar 8.500.000€ a “Servei d’intercepció i monitorització de les comunicacions per a la DGP – SILTEC 2024-2031”, estar programada sols indica la intenció i la previsió, no implica cap obligació per el Departament d’Interior de dur a terme aquesta licitació, ni en els terminis, ni en l’import… però si que es indica la necessitat que en tenen (8,5 milions no son cap broma) i una intenció que no sembla sotmesa a cap moratòria.

La Generalitat (igual que el govern d’Euskadi) és una estructura de l’Estat Espanyol i te l’aspiració de ser independent, volen controlar, no ja les dissidències, sinó el conjunt dels individus sotmesos al seu poder, per això, tan mossos com ertzaintzes disposen d’eines semblants a les de la policia espanyola per vigilar-nos, controlar-nos i, si és necessari “neutralitzar-nos”. CAP ESTAT ENS FARÀ LLIURES!!

No sols ens espia l’estat espanyol amb Pegasus (de la israeliana NSO https://www.nsogroup.com/ ), també la Generalitat ens espia (d’una manera semblant) mitjançant l’aplicació d’intercepció de les comunicacions SILTEC proporcionada per una altra empresa que comercialitza tecnologia israeliana EXCEM (https://excemtech.com ).

EXCEM no sols proporciona la plataforma d’intercepció sinó que gestiona també el funcionament i el manteniment (privatització de l’espionatge policial) mitjançant contractacions bastant opaques, de fet des de el contracte de 2017 (per valor de 4.084.000€) sols apareix un del suport i manteniment del SILTEC (351.221€).EXCEM dona també servei a AENA i al Govern d’Andorra per espiar als seus ciutadans.

No podem docs avaluar quin us s’ha donat al “catalanpegasus”, perquè no hi ha dades accessibles, però en la relació de contractes menors de la Generalitat hi ha tot un seguit de set contractes a l’empresa DARA Informàtica per el subministrament de fungible per el SILTEC, no es detalla massa l’objecte del contracte, però en varies es diu que son DVD’s per el SILTEC, concretament 29.900 DVD entre 2016 i 2021 i si considerem que el gruix dels altres contractes de material “fungible” consisteix sobretot en DVD (els sobres son molt barats), llavors els més de 30.000€ gastats a DARA correspondrien aproximadament a 77.000 DVD’s, que a 4,7 GB de capacitat fan 361.900GB o sia 362 terabits, per fer-nos una idea del que això representa, el segrest de dades de l’Hospital Clínic ha estat sols de 4 teras.

Així docs el sistema SILTEC podem dir que no ha estat ociós i que els darrers anys (al menys fins el 2021) s’a mantingut bastant actiu.