Malgrat la paràlisi que hem sofert la majoria durant el confinament i l’estat d’alarma, diversos grups i individus han estat molt actius en l’anàlisi i la crítica i també… malgrat la invisibilitat en l’acció.
Oferim un repertori del que pensem que és el millor de tot el que ha anat apareixent a diversos blogs i webs.
Continue reading COVID-19… REFERÈNCIES PER DEBATRE POST CONFINAMENT.
1.-CAT
Hi va haver un moment històric en que la medicina va deixar de ser un servei per les elits, fins llavors els metges no tractaven a la gent comuna, aquesta es guaria mitjançant herbolàries, curanderos, barbers… la generalització de l’atenció “medica” coincideix amb l’aparició dels hospitals, dels centres d’acumulació de persones malaltes, desposseïdes i marginades (als hospitals a més de “malalts” es “recollien” orfes, bojos, dones del carrer, ancians, leprosos…), els hospitals tenien un fort comportament carcerari i estaven vinculats generalment a l’església, ben aviat, però trobem cogestions amb els municipis, l’estigma carcerari va durar fins ben entrat el segle XX i encara ara en conserva trets.
Es en aquest moment en que es comença a desenvolupar el concepte de “salut pública” com una funció dels governants que ja no està vinculada directament a la malaltia, sinó a vetllar per tota la població. L’hospital es segrega en diverses institucions. És curiós que al fundar-se l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona el 1401 va procedir de la fusió de 6 hospitals barcelonins, i com al llarg dels segles XVII i XIX es van segregant cases de caritat i manicomis.
Parece que el confinamiento va, siempre que seamos buenos, camino a atenuar-se (desaparecer, de momento, no desaparecerá), además nos están avisando que, pasado el verano (y el turismo) habrá un rebrote, mientras se van desarrollando las herramientas para que podamos vivir en confinamiento interior durante la “nueva normalidad”, “nueva normalidad” que va camino a convertirse en “condena de normalidad a perpetuidad”, manteniendo las prácticas de vigilancia, los mecanismos técnicos y la interiorización del control. Pero sobretodo la interiorización de la distancia social, distancia social que se nos vende como voluntaria o voluntariosa y saludable, pero que tiene unos sesgos muy marcados de clase social, sesgos que tardaran en borrarse (si se borran alguna vez).
Sembla que el confinament va, si fem bondad, camí a atenuar-se, però ja ens avisen des de arreu, que passat l’estiu (i el turisme) hi haurà un rebrot (probablement), mentrestant es van desenvolupant les eines per que puguem viure en confinament interior durant la “nova normalitat”, “nova normalitat” que va camí a convertir-se en “condemna de normalitat a perpetuïtat”, perpetuant les pràctiques de vigilància, els mecanismes tècnics, la interiorització del control… Però sobretot, la interiorització de la distància social, distància social que ens es venguda com voluntària i saludable, però que te uns biaixos molt lligats a la classe social, biaixos que trigaran en esborrar-se si s’esborren alguna vegada.
S’han afartat de dir que res serà igual desprès de l’estat d’emergència, malauradament podem dir (amb bastant fonament) que tot anirà a pitjor, a pitjor fins i tot quan no en serem conscients, moltes coses ens seran evidents: l’atur, la precarietat, la misèria i tractaran de convèncer-nos que amb la nostra solidaritat el nostre sacrifici i la seva direcció, tot tindrà solució… encara que, com va passar amb l’anterior “crisi” els efectes s’acabin fent permanents, però hi ha altres efectes no tan evidents (ni tan directament dolorosos) que entren dins de la categoria d’eines “confinadores a perpetuïtat”, es tracta de tot un seguit d’instruments tecnològics necessaris per mantenir la situació d’aïllament anomenada “distància social”, distància social amb un important biaix de classe, de gènere, d’edat i de raça.
Les aplicacions per “rastrejar” contactes s’han erigit en la “solució final” per el “desconfinament” i l’assoliment de la “nova normalitat”, n’hi ha de tota mena, de la OMS (en projecte), europees, estatals i autonòmiques… n’hi ha de públiques i de privades.
Totes es basen en el seguiment de la proximitat entre telèfons mitjançant el bluethoot, les diferències estan en els paràmetres que defineixen un contacte (proximitat, durada d’aquesta proximitat…) i en el grau de captura de dates per part de les “autoritats sanitàries”, o sigui, el grau de centralització d’aquesta captura.
La termografia combinada amb la videovigilància es va estenen imparable per empreses (Corte Ingles, McDonals…), serveis públics (Quiron Salud, Autoritat Portuari a Balear…)… i també per els ajuntaments, passant a ser part de la panòplia de control de l’espai públic i de l’arsenal policial.
A https://negreverd.blogspot.com/2020/05/termografies-videovigilancia-i-covid.html ja es parlava de Tossa de Mar que vol controlar termograficament les dues estrades a la població, però evidentment molt altres municipis estan adoptant la tecnologia, sense prejudicis i sense garanties.
Continue reading Alcoi i Saragossa campiones en la implantació del control social termografic.
El tecnocapitalisme està a la que salta per aprofitar totes les circumstàncies i convertir-les en posicions d’avantatge (http://negreverd.blogspot.com/2019/01/control-laboral-i-tecnologia.html, https://www.lavanguardia.com/economia/20200518/481246493856/test-covid-19-empresas-trabajadores-pandemia.html ), així que el confinament i el COVID no ha estat una excepció: tenim els assajos del passaport «serològic», les app de rastreig dels contactes, o la realització massiva de tests clínics a la SEAT, Almirall, IBERIA, NATURGI… per no parlar de l’impacte negatiu que sovint te el teletreball sobre las condicions laborals. Continue reading Termografies, videovigilància i COVID, estrenyent el llaç del control social i la Smart City
Singapur, la “petita” ciutat/esta, un dels 4 tigres asiàtics, es el tercer centre financer del mon, el segon port per activitat i el primer per moviment de contenidors… és el setè país per Producte Interior Brut per càpita (Espanya és el 49)…
Te uns 6 milions d’habitants, casi la meitat son estrangers, és una societat multicultural i multireligiosa, que, encara que majoritàriament d’origen xines, te també proporcions molt altes de malais i tàmils, te 4 llengües oficials (anglès, xines, malai i tàmil)…
El nivell de vida és alt, la qualitat dels serveis (sanitat, educació, zones naturals o naturalitzades…) és també alta… (https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/sn.html ).
Continue reading LA EVOLUCIÓ DE LA SMART CITY VERSUS LA SMART CONFINAMENT, EL CAS DE SINGAPUR.
Desprès de tenir-nos una colla de setmanes en arrest domiciliari, les institucions de l’estat (inclòs el govern de la Generalitat) estan començant a “debatre” el “desconfinament”. Igual que en la resta de passes que s’han anat fent al llarg de la crisi.
El mateix passa a la resta d’Europa i el mon, on, igual que a passat a casa nostra, l’estat està estenen els tentacles de control més enllà del que és sanitari, afegit a que la salut és una de les àrees més importants (si no la més important) de la vida humana i que el seu control genera, en cascada, un control generalitzat.
El control post-confinament, d’una manera general, es centra en dos instruments, els certificats de salut i el rastreig dels contactes individuals. L’estat espanyol ha fet pocs passos en aquest sentit, l’únic del que tenim notícies és l’adhesió al projecte
PEPP-PT de rastreig amb bluetooth centralitzat (també s’han adherit a aquest projecte Alemanya, França, Itàlia… i 4 països més). Continue reading Passaports d’immunitat, rastreig de contactes… COVID19 i control social
