El que abans era un negoci “marginal” de les germanetes de la caritat, per complir el seu destí a la terra i arrambar amb sucoses herències a acabat resultant, gracies a la demografia un dels negocis es creixement més important actualment… medicaments, complements alimentaris, ortopèdies diverses, cures domiciliaries… i residències assistides.

Segons l’IDESCAT (https://www.idescat.cat/?lang=es ) el número de persones amb més de 80 anys s’ha multiplicat per 4 entre 1981 i 2019 i la centenària per 14, el percentatge sobre el total de la població a passat de 2% al 6%… com deia un dels manaies del sector la tercera edat son “or blanc”, tenen tota una pensió per gastar, el recolzament dels fills i tot el suport que les administracions volen o poden aportar.

En una societat muntada per obtenir beneficis i que, per activa o per passiva, acceptem, la cura de la gent gran la deixem no en mans de l’estat, sinó en mans d’especuladors privats, tal com volen que passi amb tota la sanitat, la educació… i els serveis públics en general.

La Generalitat te una política pròpia per la gent gran, dissenyada des de abans de l’anterior crisi i les retallades, basades en un sector públic raquític i una transferència de recursos a la “iniciativa privada”, una iniciativa privada que, segons el relat de la Generalitat seria d’entitats sense afany de lucre (??) generalment d’arrel catòlica, però el fet és que les residències gestionades per entitats mercantils eren el 71,4% de les privades, mentre que les “socials” sols un 28,6% (hi ha forces entitats mercantils disfressades de socials) (https://www.icps.cat/archivos/CiPdigital/cip-g37carrillo.pdf?noga=1 ).

La preferència del govern és o be concertar o establir convenis de col·laboració, en la concertació l’administració transfereix diners a l’operador privat i s’estableix un copagament variable segons la pensió de l’usuari, la col·laboració consisteix que l’usuari contracta amb la empresa paga…i el govern dona un ajut variable. Evidentment la col·laboració és el que més agrada als governants: sense responsabilitats, sense despeses de control, ni de gestió…

Als pressupostos del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies (en mans d’ERC) del 2018 a residències pròpies es va destinar 99M€, a col·laboradores 186M€ i a les concertades 187M€, com podem veure les privades acumulen el 79% del pressupost (https://treballiaferssocials.gencat.cat/web/.content/01departament/07memories/2018/Memoria-DTSF-2018.pdf), el mateix passa amb els centres de dia on les privades s’emporten el 72%, en aquest cas la col·laboració és majoritària 20M€ front 14M€ la concertació.

Segons la patronal del sector (https://www.acra.cat/ ), s’ha passat de 2.300 milions de beneficis el 2008 a 4.300 milions el 2017 (un increment del 187%).

Un sector tan sucós no podia passar desapercebut per part de les organitzacions multinacionals i així el Sanitas (integrada al grup internacional BUPA), Eulen, Domus Vi (del Intermedia Capital Group),   Amavir (propietat del mateix grup que Decatlon), CLECE (del grup ACS)…s’ha constituït un oligopoli que domina al sector, fa xantatge als pressupostos públics, oprimeix a les treballadores i maltracta als ancians.

Al llarg de tot el procés de privatitzacions i retallades la situació a les residències s’ha anat deteriorant, manca d’inversions, manca de personal, no sols en general sinó també els de suport sanitari i augment de la cobdícia dels gestors (ara mateix les tarifes de les residències augmentaran aquest any un 5,8%).

No sols es transfereixen diners a l’oligopoli privat, també es transfereixen equipaments mitjançant concursos que guanya el més econòmic, un exemple és una residència propietat de l’ajuntament de Barcelona (l’emblema de la nova política d’esquerres), es tracta d’un edifici modernista rehabilitat recentment (a càrrec del municipi), es tracta de la residencia de la Lactància a la Gran Via que te el nom de Francesc Layret, assassinat per la patronal antecessora dels qui ara gestionen l’equipament (Domus Vir), podrien canviar-li el nom per residencia Martinez Anido, nom molt més acord a la seva situació actual.

La situació de les treballadores és cada cop més precària, sous baixos, o millor dit molt baixos, jornades perllongades amb hores extres no pagades, sobrecàrrega de treball (gran nombre de persones a càrrec d’un sol treballador)… La situació a la resta de l’estat és calcada a la Catalana.

En aquest escenari deteriorat, governat per la desídia i l’interès, el coronavirus ha caigut com una bomba, en un univers de persones fràgils i desprotegides el virus ha fet més mal del que hauria fet en un altra escenari (que de tota manera hagués estat alt), així més del 25% de les morts s’han produït entre els confinats a les residències.

Son morts nostres!! víctimes d’un sistema deshumanitzat, víctimes de l’estat i el capitalisme!!