Aquesta frase, “som el que mengem”, és cada cop més popular, tan entre mediàtics metges, com entre una variada cohort, que va des de celebrities locals fins una majoria de progressistes liberals d’esquerres i “new ages” amb barretina.

La frase s’atribueix al filòsof alemany Ludwig Feuerbach, la va dir l’any 1850, no podem saber si aquesta atribució és certa. Feuderbach era un “post-hegelià” que va influir molt als “joves hegelians”, entre ells Marx i Engels, va acabar els seus dies com a membre del partit socialdemòcrata alemany.

Som el que mengem… qui menja merda és una merda, qui menja saludable és una bona persona, guapa, saludable i preocupada per la sostenibilitat, que fa exercici i combat el canvi climàtic. El qui menja merda és insolidari, gordo, lleig, contribueix a la destrucció de la terra… segurament és inculte, no llegeix i no gasta massa en productes culturals.

Ens trobem davant d’una nova cara del determinisme social que, com tots els determinismes te una sòlida base classista. Al progressisme liberal d’esquerres no li importa el fet de que els “menjadors de merda” siguin precisament els més desfavorits a la nostra societat.

Ja fa temps que s’ha establert una correlació entre la obesitat (un indicador del que es menja) i el nivell d’ingressos i el nivell socioeducatiu, els barris de Barcelona amb pitjors indicadors de renda son els que presenten (entre altres trets negatius) unes taxes de sobrepès i obesitat molt més alts que els que tenen una bona renda (https://ddd.uab.cat/pub/tfg/2019/tfg_181101/SOM_EL_QUE_MENGEM_O_MENGEM_EL_QUE_SOM_treball_final_.pdf ).

Així a 9 Barris hi ha 1,7 vegades més persones amb obesitat i sobrepès que a Sarrià-Sant Gervasi (https://bcnroc.ajuntament.barcelona.cat/jspui/handle/11703/110564), sols cal creuar les dades amb les de la renda (https://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/barris/economia/renda/rdfamiliar/a2017.htm) per veure la relació entre classe social i el “menjar malament”.

Fa uns decennis (finals del segle XIX i principis de XX) el estar gras era senyal de bona salut, mentre que estar prim era senyal de malaltia, perquè estar prim era senyal de no menjar, mentre que ara estar prim és senyal (fins un cert punt) de vida sana, amb bon menjar i exercici…, encara que de pes diferent, finalment els “no sans” son els mateixos.

Actualment la obesitat i el sobrepès està criminalitzat, son persones sense voluntat, si no tenen recursos econòmics és per manca d’iniciativa, no volen adquirir les habilitats necessàries per portar una vida sana… en resum: son pobres i incultes!!.

Fa uns mesos, a principis de 2019, vàrem traslladar a un mapa de Barcelona els establiments de venda de “menjar ecològic” (biològic, orgànic…) i de Cosmètica natural” (tot en base de dades de Google… ecs!!, es tracta sols d’una aproximació, cada dia s’obren i es tanquen establiments). A més vàrem superposar a sobre la localització dels barris segons la renda, en blau els que estan per sota del 50% de la mitjana de Barcelona i en vermell els que estan entre el 50 i el 70%… gràficament es veu ben clar que l’espai dels barris de renda baixa no es superposa amb els de més concentració de botigues “d’alimentació ecològica” i “estètica naural”. A Barcelona hi ha (administrativament) 73 barris, d’aquests estan per sota del 70% de la renda mitjana 22, el que te la renda més baixa és Ciutat Merdiana amb el 38,6% seguit per la Marina del Prat Vermell amb 40%, i el que està més per sobre de la mitjana és Pedralbes amb un 248% seguit de Tres Torres (215%), Sarrià i Sant Gervasi.

Si mirem els resultats de l’Enquesta de Pressupostos Familiars, la EPF (que no estan desglosats per barris o districtes) (https://www.bcn.cat/estadistica/catala/dades/anuari/cap14/C1406020.htm ) i els de renda per unitat de consum (https://www.bcn.cat/estadistica/castella/dades/economia/renda/atles_renda/llar/taules/b02.htm ), veiem que, per exemple Ciutat Meridiana te un dèficit de 13.358€ per “unitat de consum”, d’on es pot retallar?, del lloguer no, del transport per anar a la feina tampoc, ens queden 19.482€ per fer retallades, suposem que, finalment una part va als aliments…

De tota manera no es pot dir estrictament que els habitants dels barris de menys renda es desentenguin de la seva salut, si mirem la distribució dels herbolaris veiem que, al contrari dels supermercats bio i les botiges de cosmètica natural, els herbolaris estan distribuïts més uniformement per la ciutat, la salut per via herbal és una tradició arrelada en totes les classes socials i es fan servir arreu, potser els catàlegs no son els mateixos segons els barris, però no hi ha dades.

El determinisme new age va a més, hi ha tones de literatura sobre com tenir fills sans (amb pràctiques abans del naixement). Amb la eclosió de la epigenètica i el seu us com argument classista ara diuen que s’hereta l’ambient automàticament, els ambients de menjar sa, de música refinada, d’activitat física de qualitat generen per tant “persones de qualitat”.

Però no, no som el que mengem, ni el que escoltem, ens podem imposar (i sovint ens imposem) al determinisme social, si som capaços d’enderrocar el sistema tots serem persones de qualitat, o al menys de tanta qualitat com vulguem.