La distancia social no és cap novetat imposada per l’autoritat sanitària (una autoritat que existia però de la que no érem massa conscients), és un fet des de els albors de la civilització, fins i tot, potser anterior a l’agricultura…
La distància social es pot mesurar de moltes maneres en renda, en alimentació, en anys de vida, en estat de salut, en metres quadrats d’habitatge, en anys d’educació… Alguns dels indicadors son d’anada i tornada, com per exemple la ingestió de calories l’excés (i la mala qualitat) en les societats “desenvolupades” s’associa a la “classe baixa” i la manca en les “per desenvolupar”, però al mateix temps a la desenvolupada “la classe baixa” pateix en molts cassos també el defecte (la gana amb supermercats plens).
Hores d’ara, l’autoritat sanitària en fa una altra accepció lligada a l’espai entre persones, a la possibilitat d’interaccionar (sols amb el grup de convivència) i a diverses barreres físiques…
Malgrat tot aquesta distància social, és la mateixa (o semblant) a la que es mesura per renda, per metres quadrats, per anys de vida…
La tria de les paraules mai és a l’atzar, si s’ha triat “distància social” és per un motiu molt concret, si volguessin expressar una separació en metres en dirien “distància física” (com a Austràlia https://www.health.gov.au/resources/collections/coronavirus-covid-19-campaign-resources ), si volguessin recalcar la seguretat “seria distància segura” o “distància física” (com a NY i a Singapur https://www1.nyc.gov/assets/doh/downloads/pdf/imm/covid-19-getting-together-safely.pdf ), una altra manera de expressar el mateix seria distància sana (com a Mèxic i bona part de l’Amèrica Central https://www.sev.gob.mx/semsys-sana-distancia/ ).
Però no, han triat distància social.
Una distància que en realitat son els kilòmetres que hi ha entre la Bonanova i el Raval o entre els casals esportius de bari i les colònies especialitzades d’alt cost, la distància que hi ha (en metres d’alçada) entre la platea del Liceu i el galliner. O com la distància entre l’esperança de vida en els barris benestants i els deprimits…
Una distància que és com antigament, quan els pobres cedien el pas als rics baixant de la vorera i apartant-se sense mirar els ulls del ric, o la distància entre els nínxols i els panteons…. La mort mai iguala del tot, hi ha la distància entre morir amb una atenció personalitzada i la de morir en condicions precàries, inclús sense sedació pal·liativa…
I en aquest temps de “digitalització”, per seguit l’aprenentatge escolar i la relació amb els “essers estimats”, hi ha una distància que es mesura en gigabits d’emmagatzemament, en hertzs de velocitat del processador, en megabits per segon (Mbps) de la connexió a internet, en polsades de les pantalles disponibles, en el nombre i el tipus de dispositiu en cada llar (no és el mateix tenir dos telèfons de la darrera generació, una tablet, un portàtil i un de taula… que tenir un ordinador vell i un telèfon tronat).
Hi ha distàncies però, que s’han escurçat, i fins i tot s’han reduït a zero, concretament la que va de la ma del cuidador a les gates dels nens (galtes de la cara i galtes del cul), el 12,5% dels pares reconeixen haver pegat als seus fills durant el confinament (https://www.diarimes.com/es/noticias/actualidad/cataluna/2020/06/05/el_5_los_padres_reconoce_haber_pegado_los_hijos_durante_confinamiento_catalunya_83504_3029.html ), la xifra real és més gran, la gent enganya als enquestadors i a l’Estat Espanyol segons una enquesta de Save the Children, un 8,6 dels adults no considera maltractament pegar amb mans, peus i cinturons… (https://www.savethechildren.es/sites/default/files/imce/docs/encuesta_percepcion_maltrato_infantil_2019.pdf ). A Catalunya hi ha un 1.366.700 de nuclis familiars amb fills, això vol dir que a 170.000 llars (com a mínim) s’han donat episodis de violència física que deuen haver afectat més o menys a un total d’uns 270.000 nens i nenes… i els mitjans de comunicació ni en parlen!!
Hores d’ara assistim a un rebrot, no se si de la COVID-19, però segur que de l’activitat de l’autoritat “sanitària”. Hi ha una infodemia, basada en els mitjans de comunicació, en que es criminalitza als joves com a “transmissors” del COVID, s’està utilitzant el mateix que va basar el confinament de la canalla durant setmanes a l’abril i el maig.
El tema del confinament va més enllà de tot això, i entra en petites coses que en realitat son importants… Explico una situació vívida, és una percepció personal basada en el que veig, i es pot discutir de moltes maneres:
“Estava al metro de Barcelona, poc ocupat. En uns seients de 4, havia un pare i un nen, i al davant una dona gran (en diré una iaia), pare i iaia portaven la mascareta normativa, el nen menor de 4 anys no portava mascareta. La iaia volia obtenir un somriure del nen, el somriure dels nens donen vida als vells (no hi ha literatura científica sobre això, però es cert) i va oferir-li (amb permís del progenitor) una botelleta de cacaolat, el nen va mirar a la iaia, una persona emmascarada que no podia emetre senyals amigables, tapada la cara per la mascareta. El nano, no va reaccionar, defugia la mirada de la iaia … no confiava en ella, no sabia si darrera la mascareta havia un somriure o be una amenaça (amenaça magnificada per els mitjans de comunicació)… finalment l’educat pare va agafar el cacaolat, el nen apartava la mirada… el pobre nano va viure una procés d’incomunicació, i la pobre iaia es va quedar sense el seu minut de satisfacció (algú pot avaluar la vida que ha tret aquesta situació, o al menys la vida satisfeta de la iaia?)”
Es pot calcular els efectes de no poder deixar provar el gelat, mossegar l’entrepà d’un altra de no tocar-se??
Dicen que la distancia es el olvido
Pero yo no concibo esta razón
Porque yo seguiré siendo el cautivo
De los caprichos de tu corazón
Supiste esclarecer mis pensamientos
Me diste la verdad que yo soñé
Ahuyentaste de mí los sufrimientos
En la primera noche que te amé
(Bolero “la Barca” de Roberto Cantoral 1935-2010)
AUTORITAT? NI SANITARIA!!