Singapur, la “petita” ciutat/esta, un dels 4 tigres asiàtics, es el tercer centre financer del mon, el segon port per activitat i el primer per moviment de contenidors… és el setè país per Producte Interior Brut per càpita (Espanya és el 49)…
Te uns 6 milions d’habitants, casi la meitat son estrangers, és una societat multicultural i multireligiosa, que, encara que majoritàriament d’origen xines, te també proporcions molt altes de malais i tàmils, te 4 llengües oficials (anglès, xines, malai i tàmil)…
El nivell de vida és alt, la qualitat dels serveis (sanitat, educació, zones naturals o naturalitzades…) és també alta… (https://www.cia.gov/library/publications/the-world-factbook/geos/sn.html ).

El miratge de societat ideal s’enterboleix en quant mirem la gestió estatal, des de la independència governa el mateix partit amb majoria absoluta (i la mateixa família), no es tolera la discrepància i les llibertats d’expressió i d’associació estan perseguides, es tracta d’un estat parlamentari autoritari i despòtic.
El control social s’exerceix més enllà de l’espai públic i penetra en la vida domestica, el sistema (des de la independència) imposa patrons de conducta, d’higiene i d’interacció social molt estrictes.
Singapur és un Smart State, un territori farcit de càmeres de vigilància i de sensors de tota mena, de fet en tots els rankings de les smart city del mon sempre ocupa els primers llocs (https://www.esmartcity.es/biblioteca/imd-smart-city-index-2019 , https://www.vidasostenible.org/back-to-the-future-singapur-la-ciudad-mas-inteligente-del-mundo/ ).
Curiosament, malgrat tenir bona part del territori urbanitzat, Singapur ocupa també una posició molt alta en el ranking de ciutats “sostenibles” (https://ciudadesostenibles.es/panoramica/singapur, https://www.arcadis.com/media/1/D/5/%7B1D5AE7E2-A348-4B6E-B1D7-6D94FA7D7567%7DSustainable_Cities_Index_2018_Arcadis.pdf ), compensant la seva dependència energètica amb una gestió “eficient” de l’aigua, els residus i la mobilitat, i la pressió urbanística amb una política de verd urbà i periurbà destinada a “verdejar” la ciutat mitjançant parcs, arbrat, sostres verds…. també, sorprenentment, disposa de parcs naturals relativament extensos amb retalls de selva.
Singapur és doncs un model per el eco-liberalisme i també per els eco-socialistes (la demanda d’una gestió científica i dels experts, el despotisme il·lustrat, és comuna a les dos tendències del capitalisme), en alguns fòrums Singapur esdevé un exemple de capitalisme verd i circular.
Amb la pandèmia del COVID Singapur s’ha posat com exemple de gestió eficient, especialment per les seves eines informàtiques de rastreig dels contactes (https://negreverd.blogspot.com/2020/04/passaports-dimmunitat-rastreig-de.html ) i vol ser imitat per altres estats, entre ells l’Espanyol i Europa.
Un cop “interioritzat” el rastreig de contactes a través del telèfon (voluntari), s’està implantant un rastreig de contactes a través de l’activitat diària (obligatori).
A partir de dimarts 12 de maig serà obligatòria la instal·lació a tots els establiments comercials, administratius, centres de salut i d’ensenyament… d’un dispositiu, el SafeEntry (https://www.safeentry.gov.sg/deployment, https://www.channelnewsasia.com/news/singapore/covid-19-safe-entry-digital-checkin-deployed-16000-venues-12717392 ). Aquest dispositiu interactua amb el mòbil registra la hora d’entrada i de sortida i dades personals nom, numero, d’identitat, número de telèfon… i els puja al núvol de l’aplicació per ser emprats per “les autoritats sanitàries”. Les empreses que no l’instal·lin s’enfrontaran a fortes multes, i les persones que es neguin a oferir la informació se’ls denegarà la entrada, això vol dir que sense un telèfon mòbil es passa a ser un paria social.
En la modèlica smart city de Singapur no tot és traçabilitat de contactes, la smart city es preocupa també per el benestar físic i mental dels seus “usuaris”. El govern de Singapur a adjudicat un contracte a la empresa FITBIT a través d’un concurs al que es van presentar altres empreses (com per exemple Apple) per monitoritzar amb els seus dispositius als ciutadans (https://www.fitbit.com/es/inspire ).
Es tracta de que d’arribar a monitoritzar, a partir d’octubre, a un milió de ciutadans (un 18% de la població), mitjançant el wearable Fitbit Inspire, una polsera amb sensors que, combinada amb una app, servirà per recol·lectar dades dels seus usuaris, a aquest milió de ciutadans se’ls “demanarà autorització” per el tractament de les dades.
Les polseres mesuraran automàticament dades sobre l’activitat (nombre de passos caminant, distancia recorreguda, calories cremades) del ritme cardíac, de la qualitat del son (durada, hores d’inici i de despertada…) i, si l’usuari col·labora, dades sobre l’aigua que es veu i la alimentació (las han de introduir manualment).
La excusa del govern és l’augment de les malalties coronaries i de la diabetis a Singapur, però ningú sap quines seran les conseqüències, serà socialment reprovable fer menys de 7.000 passes al dia?, tindrà impacte sobre l’accés a determinats serveis sanitaris?, afectarà el sedentarisme a les assegurances de salut i de vida?…
Si Singapur és un model de Smart City i de ciutat verda i sostenible, si ens encaminem cap això, ja cal que ens preparem, tenim el despotisme bondadós (bonista) i ecofriendly a les portes!!

Arrepentiu-vos o prepareu-vos a resistir!!