El 20 de juliol de 2001 la policia italiana va assassinar a Carlo Giuliani, durant les protestes antiglobalització contra la reunió del G8 a Gènova, ara farà 20 anys, va ser el punt culminant d’una escalada represiva.
Després de paralitzar la Ronda del Mil·lenni de la Organització Mundial del Comerç (OMC) (https://ictsd.iisd.org/sites/default/files/news/puentes/puentes1-5.pdf ) mitjançant la “batalla de Seattle”, el moviment antiglobalització estava en un moment dolç i optimista malgrat les abismals discrepàncies internes.
La OMC tractava de superar aquesta aturada a través de Conferència de Doha (una dictadura l’escenari més amable per aquest tipus d’actes), el novembre de 2001, en aquesta conferència s’iniciava la Ronda de Doha (https://www.wto.org/spanish/tratop_s/dda_s/dda_s.htm ) per seguir avançant vers la liberalització total de les relacions econòmiques internacionals.
Mentrestant el moviment antiglobalització aconseguia una nova victòria a Praga rebentant la reunió conjunta del FMI i el Banc Mundial el setembre del 2000.
A Praga prenen un cert protagonisme els “Tute Bianche” un moviment d’origen italià que va intentar estendre’s internacionalment (a https://eprints.ucm.es/id/eprint/37420/1/Los_Movimientos_Globales_de_Seattle_a_Praga.pdf podem llegir una interpretació des de la visió de Podemos).
Els “tute” usaven en els seus texts un llenguatge entre academicista i poètic, per exemple “la visibilització pública d’un conflicte simbòlic” o “l’ús del cos és l’element clau per articular aquests nous actors revolucionaris”… defensaven una no-violència activa, i així a més de la seva vestimenta blanca, es feien armadures amb diversos materials (cartró, escuma…) i escuts més o menys complicats, aquesta estratègia no va sobreviure a la brutalitat estatal aplicada a Gènova, i el mateix 2001 es van dissoldre deixant pas (a Itàlia) als Disobbedienti (també amb intents de rèpliques internacionals) un moviment que va acabar amb una deriva semblant a la de Podemos.
Més antics que els “tute” hi ha una altra estratègia que va tenir un protagonisme important, sobretot a Seattle, però també a Praga i a Gènova, el Black Bloc (BB). Els BB semblen originar-se a les protestes antinuclears a L’Alemanya els anys 80 i als EUA sobretot a partir de Seattle, en principi els BB accepten la “violència” contra objectes i símbols i sols defensiva contra les persones (de fet a Seattle no van haver polis ferits). Al no ser una organització sinó una tàctica, el BB (https://tucsonabc.files.wordpress.com/2014/11/black-bloc-10-points.pdf) els BB continuen essent vigents a molts llocs, com va passar a Cancun el 2003, al Cairo el 2011, primer contra Hosni Mubarak i desprès contra el govern islamista, i al Brasil l’estiu del 2013 en les protestes contra l’augment del preu del transport…
A Carlo se’l va situar al BB, i de fet la imatge seva enarborant un extintor contra un vehicle dels carabiners que acabaven d’agredir als manifestants (autodefensa) sembla corroborar això.
A Gènova, amb l’assassinat de Carlo, amb la brutalitat repressiva a les manifestacions i amb el sagnant assalt a l’escola Diaz (https://www.lamarea.com/2015/04/11/el-asalto-a-la-escuela-diaz-de-genova-nos-cambio-la-vida/ )…
A Gènova el complex corporatiu estatal va mostrar la seva “cara dura”, i va enviar un missatge clar de que no estava disposat a un altra Seattle o a una altra Praga, la cimera del G8 finalment es va poder celebrar.
A partir d’aquest moment la part més combativa del moviment antiglobalització s’esmorteeix, els“tute” es dissolen el 2001, els seus homòlegs a Madrid “los invisibles” també, els Disobbedienti el 2003, fins i tot el MRG de Catalunya (i l’estat) es dissol el 2003. Una bona part (no tots ni molt menys) dels actors s’incorporen a moviments menys combatius, i actualment molts d’ells s’han unit, o estan propers a la vella esquerra post estalinistes.
Passades unes setmanes es produïen els atemptats de les Torres Bessones, el 11S ha servit per moltes coses: per incrementar el poder militar, per augmentar el control social amb el pretext antiterrorista i per endegar guerres, però també va contribuir a la liquidació de tot un cicle de protestes contra la globalització.
Certament desprès han existit mobilitzacions vigoroses, per exemple (entre moltes altres), Torí 2009, Hamburg 2017, les mobilitzacions al voltant del TTPI… però ja mai s’han aconseguit bloquejos com els de Seattle i Praga.
La màquina repressiva ha anat millorant les seves tècniques, tant des de el punt de vista tàctic, com material, com psicològic sobre l’imaginari dels oponents. Al voltant de les mobilitzacions de principis del XXI s’estrenen “noves metodologies” repressives (l’encapsulat a Escòcia el 2005, les zones restringides tancades amb tanques metàl·liques com zona de guerra, o fins i tot els trets a matar com a Göteborg el mateix 2001) i també nous materials.
El maig de 2011 (bastants anys desprès) esclata el Madrid, Bacelona…el 15M, seguit per el moviment 15-O en el que van participar més de 1.000 ciutats de 90 països, molt especialment als EUA l’Occupy Wall Street. Aquest va ser un darrer espasme hereu del moviment antiglobalització, un moviment vigorós que malgrat oferir molta resistència a la seva recuperació va acabar perdent força, moment que s’aprofita per fundar Podemos (2014) o d’altres succedanis, igual que va passar amb els Disobbedienti italians, o amb d’altres formacions europees.
També, moltes coses van fallat en el “moviment” (si es pot considerar un moviment únic, cosa més que dubtosa) i caldria avaluar, encara que sigui tard, quins van ser els actors i les tàctiques emprades per tornar-nos a la cleda, el fals debat sobre la violència i l’argument de prioritzar la “eficàcia” front una acció més coherent i decidida. Desprès de Gènova s’inicia la pràctica dels Fòrums Socials que tant escenari ha donat a personalitats acadèmiques i partidistes.
Barcelona 2001.
Parlarem de Barcelona 2001 perquè és un moment de les nostres vides i en tenim un vincle afectiu, malgrat la rellevància o manca de rellevància que tingui. A Barcelona 2001, al més de juny, un més abans de la cimera de Gènova havia una reunió del Banc Mundial, es va preparar un escenari semblant al de Gènova, zona vermella rodejada de filats al voltant de l’espai congressual de Pedralbes, es van acumular forces policials de tota mena… però finalment es va prendre la decisió de suspendre la reunió, no va ser per les mobilitzacions ni per el que es preparava, algú va preferir ajornar el desplegament de brutalitat fins el juliol a Gènova, un escenari amb més visibilitat i amb més acumulació d’activistes.
Malgrat tot la gran manifestació es va celebrar, l’any demà de Sant Joan, la mani va ser una mica caòtica, els tute de Barcelona portaven unes granotes (monos) blanques recent estrenades i uns espectaculars plafons folrats amb fotos de gran format (mai vistes a Barcelona) enganxades… finalment els tute nostrats no van posar els seus cossos front la repressió, sols van protegir la Borsa i alguns bancs contra els vàndals i van desfilar ordenadament, per delit de fotoperiodistes. Mentre l’equivalent local del BB atacava els bancs i les botigues de luxe del Passeig de Gràcia trobant-se amb la oposició d’alguns pacífics (que no pacifistes). Finalment quan la mani va arribar a Plaça Catalunya i la gent estava junta i tranquil·la, la poli va decidir donar un tast del que passaria el juliol a Gènova i va realitzar un seguit de càrregues brutals perseguint als manifestants per tot el centre.
L’any demà semblava que els únics “violents” haguessin estat els joves que van trencar vidres de botigues luxoses, bancs i multinacionals i es va estendre mediàticament (però amb la col·laboració de l’establishment “altermundista”) la versió dels agents provocadors a sou.
La repulsiva “activista” professional Susan George en una crítica des de la distancia de Göteborg, va fer un “piropo” als del BB de Barcelona, titllant-los de “flors verinoses” (https://elpais.com/diario/2001/06/26/opinion/993506408_850215.html ), el que no especifica és a qui anava dirigit el verí… però que eren flors, va quedar ben clar.
Barcelona, tot i no haver comparació qualitativa ni quantitativa amb Gènova, va ser un escenari premonitori, no de l’actuació policial, sinó de l’actuació de sectors de catòlics i de l’esquerra del sistema parasitant la part més activa i saludable de l’antiglobalització.
La globalització post-COVID.
Els efectes de la “pandèmia” semblen haver “acabat” o disminuït la globalització, i fins un cer punt això és cert, milions de persones s’han quedat sense feina, moltes empreses que van tancar no tornaran a obrir i el comerç internacional (que era un dels motors de la globalització) sembla que tardarà anys en recuperar-se…
Però el cert és que continua ben viva, per una part la globalització actualment es basa en les comunicacions a través de la xarxa, i aquestes, amb 5G, internet satelital, big data, IA… etc, son més imparables que mai, si algú ha sortit guanyant (a part dels aparells de control estatal) han estat les grans companyies d’internet Google, Amazon, Facebook seguides de moltes de més petites del mateix sector TIC.
Potser s’ha acabat la globalització de les cadenes de valor hiperllargues i, en escurçar-les tindrà un paper important internet, malgrat que a un primer cop d’ull cadenes més curtes semblen donar més paper a l’economia local, a mitjà termini es tradueix, en realitat, en una major intervenció corporativa. Les empreses locals tancades seran substituïdes per franquícies o empreses subordinades a qui disposa de capital per invertir (productes de “proximitat” global).
La COVID ha limitat dràsticament el moviment de les persones, no sols a través de les fronteres estatals, sinó també dintre dels mateixos països, però la mobilitat de les mercaderies (al menys en el “mon desenvolupat”) no ha estat limitada, fins i tot es pot considerar que en alguns aspectes ha augmentat, el flux de capitals no s’ha vist destorbat i les activitats d’exercits, policies i guardes de frontera s’ha vist incrementada, tant en quantitat com en intensitat.
Al mateix temps la crisi actual suposa una oportunitat per les grans gestores financeres i les corporacions per concentrar capital, mitjançant fusions i adquisicions a baix cost, no sols d’empreses (banca, energia, telecomunicacions…) sinó també de recursos, ja siguin minerals, sòl agrícola, aigua o d’altres recursos extraïbles.
La ronda de negociacions de Doha, iniciades el 2001 (el mateix any que la repressió de Gènova) estan estancades des de molt abans de la crisi de la COVID, des de la crisi de 2007/2008, la OMC a perdut empenta i “legitimitat”… potser sigui molt optimista pensar que una part d’això és degut al cicle de revoltes iniciat a Seattle, podem discutir el grau, però de fet van contribuir a la pèrdua d’empenta… les lluites no es fan en va!!.
CARLO VIVE I MORTI SIETE VOI!!
Dijous dia 29/7 a les 19:00 al C/Alsina num 5 (Gràcia), projectarem un documental sobre Gènova 2001, recordarem en Carlo i debatrem sobre les globalitzacions passades, presents i futures… I les maneres de combatre-les